Periodisme d’anècdota en auge
Atrapar lectors sigui com sigui. Els mitjans de comunicació ho volen i, si cal, recorren a notícies banals més properes a la premsa del cor o els tabloides sensacionalistes. Tot s’hi val per un “m’agrada”?
Atrapar lectors sigui com sigui. Els mitjans de comunicació ho volen i, si cal, recorren a notícies banals més properes a la premsa del cor o els tabloides sensacionalistes. Tot s’hi val per un “m’agrada”?
EL TITULAR ÉS ROTUND. Ho sé i ara m’explico. Té a veure amb la proliferació de xarxes socials, el creixement de l’esfera digital i la manera com es puntuen o […]
Fa 20 anys, amb sorpresa vam dir: ‘Oh, Europa’. Aquesta nit, ens hem decidit per un ‘Hola, Europa!’, un documental sense ficció, sense gaires dones i sense contrast.
Per primera vegada, professionals de mitans de comunicació s’han unit per analitzar, compartir i evidenciar la precarització creixent que pateix el sector i que, de retruc, perjudica la qualitat de la informació.
Les xarxes socials juguen un paper difusor de la informació, però no totes les notícies funcionen igual de bé en el terreny 2.0. Cal saber triar i oferir alguna cosa que captivi l’usuari.
L’auge de les plataformes digitals i la telefonia han propiciat noves formes de consumir la informació i, per consegüent, nous perfils laborals dins de la comunicació i el màrqueting.
Si Catalunya fos un estat propi, quin model audiovisual hauria de tenir? Com s’organitzaria l’espai radioelèctric? Quina oferta televisiva tindria més enllà de la pròpia?
Hi ha situacions que, per la gravetat o interès públic, empenyen alguns mitjans de comunicació a adoptar l’actitud exemplar de deixar de banda el negoci per oferir un veritable servei ciutadà. La situació d’ara es diu Nemo; el mitjà, The New York Times.
El mecenatge ha existit sempre però és a través d’internet que s’ha redefinit i ja no calen grans fortunes sinó un reguitzell de petites donacions –el micromecenatge– per impulsar projectes.
El perfil del professional de la comunicació a l’Estat Espanyol és majoritàriament femení, jove i mal pagat, amb nòmines que ronden els mil euros mensuals. Ho detalla el poc encoratjador Informe de Sous de la Comunicació 2012.