El Festival de Jazz de Barcelona no podia començar millor. Diana Krall hi ha portat el millor del seu darrer àlbum, ‘Wallflower’, i un reguitzell de temes de treballs anteriors. Amb elegància, senzillesa, proximitat i magnetisme captiva l’auditori sencer.
Del joc en fa música i de la música en fa un joc. Notes, ritmes, estris casolans, somriures i mirades còmplices es barregen en un combinat musical de segell indiscutible: Pascal Comelade.
L’astorament anava en augment i se’ls manifestava a batzegades, de forma síncopada com els ritmes afro-americans i el jazz que tantes tardes havia gaudit a ca la Marjorie Eliot. Estaven a punt de presenciar la Gran Final.
PER NOVÈ ANY CONSECUTIU, l’Auditori ha reunit una representació catalana de bandes de música. La primera a fer-ho és la banda centenària de Miravet que, sota la direcció de Toni […]
PROBABLEMENT NINGÚ MÉS QUE JO i algú del meu entorn familiar podrà entendre aquest títol. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part […]
M’AGRADEN ELS DIES que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del […]
NO TENS GANES DE FESTA, vas i t’hi fiques de ple. Perquè és Gràcia i perquè la companyia es grata. Però, siguem francs, quan no toca, ho hauries de deixar […]
BARCELONA VOL SER UNA CIUTAT D’AVANTGUARDA, cultural i moderna, i tan «progre», que a vegades acaba ridiculitzada en una estampa com aquella en què l’alcalde ballava sobre el ruòdrom amb […]
