Els taps de Sant Jordi

La Diada de Sant Jordi comença assoleiada i tranquil·la. Des del balcó, entre el verd incipient de l’arbrat guaito un reguitzell inusual de parades ambulants de roses i llibres. N’hi ha més que ara fa un any, perquè als gremis lògics s’hi sumen cadenes de supermercats, perruqueries i tota mena de comerços i col·lectius.

Esmorzo de pressa mentre sona una llista musical ben nostrada, penjo la senyera i agafo la bici fins a la plaça del llapis. De camí, compro una rosa de les bones, que el botiguer m’assegura que aguantarà tot el dia sense aigua i, a casa, uns quinze dies. Més tard, en compraré una altra, de solidària, que sé que vinclarà el coll de seguida però ja és tradició.

El capdamunt del Passeig de Gràcia és un tap de gent i, quin desencert, d’haver volgut tallar pels jardinets del Palau Robert: RAC1 hi ha muntat un bon sarau i la gent s’hi aglutina badoca i festiva. Com costa passar! Així que puc deixo enrere aquella munió de persones i el so dels altaveus. Quin il·lús també, jo! Baixant la Rambla de Catalunya, nou coàgul humà.

Trobar el Germà de gel de l’Alicia Kopf esdevé una cursa d’obstacles. Salta cotxet, esquiva avis de pas errant, dribla parella indecisa… I així de parada en parada per senir-me dir que si “el tenim, però no el trobem”, “no el tenim”, “aquí no, hauràs d’entrar a la botiga”. I entrar a la botiga vol dir creuar una torrentada compacta d’individus seguint la perpendicular. Oh! Per Sant Jordi, Sant Jeroni i Sant Francesc de Sales! Encara hi ha bondadosos al món que, deferents, aturen el pas i me’l cedeixen. A dins, nova cua, la del punt d’informació. Darrere meu, un noi es queixa que la gent és incapaç de circular sense colpejar, quan està aturat. La noia amb qui parla comenta que al pare li han regalat un CD de música perquè no llegeix mai. Em toca. Tenen el llibre. Per fi! Ara, nova cua per pagar. Va, que ja tenim una part de la gimcana coberta.

Toca recórrer tot el Passeig de Gràcia avall, fins el primer tram de la Rambla. Ni Homer hauria imaginat una odissea com aquesta! A Nova York mai va costar-me caminar tant entre la gent, tot era ample, tothom fluïa. Per què no han tallat el trànsit com fan durant les festes de la Mercè? Caos circulatori per totes bandes, botzines, cotxes aturats a mig pas de vianants…

Pesco una altra conversa: un noi es pregunta si comprar més llibres quan en té un gavadal per llegir a casa, la noia del costat comenta que encara té pendents els del passat Sant Jordi. Aquesta Diada tan especial té això, ens posa davant dels nassos la trasbalsadora certesa que mai no podrem llegir ni una minça part de tota la literatura que es produeix i que, rere les piles de best-sellers i llibres d’autors mediàtics o més publicitats, hi ha joies literàries que mai arribaran a caure a les nostres mans i que ens perdrem, com ens perdrem moltes músiques i moltes persones interessants.

Dibuix de Lluïsot

Dibuix de Lluïsot en la presentació del llibre “Sketching Diabetes IDIBAPS”.

Em desempallego del formiguer de la Rambla per un carrer del Raval i, a Pintor Fortuny, m’aturo a la parada de dibuixants. La Cristina Curto, cosina meva, n’és una i, oh!, sorpresa!, té un regal per a mi: el gravat de Swing, dibuix que em va captivar el primer cop que el vaig veure, reflex del ritme i la melodia del jazz de Nova Orleans. Arrodoneix el moment una trobada familiar inesperada i mare, fill, oncles-padrins i nebot segon acabem dinant en un restaurant per a nosaltres sols i el temps, finalment, sembla que torna a la freqüència que li pertoca.

Balcó vegetal al Raval de Barcelona.

Balcó vegetal al barri del Raval.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s