Diana Krall, el jazz magnètic

Benvolguda Diana –crec que després de les emocions que vas fer-me sentir la nit de dissabte a l’Auditori del Fòrum, ja no té cap sentit que ens tractem pel cognom i de vostè–, totes les gràcies que duia a sobre són ben teves. Veuràs, de tu, m’havien dit que gastaves una certa altivesa i que, a l’escenari, malgrat fregar la perfecció en l’execució de cadascun dels temes, desprenies un cert aire glacial del Canadà que t’ha vist néixer. Et prego que em disculpis per haver-me fet aquesta imatge vaga de tu, sense haver-me donat l’oportunitat i el gust de gaudir de la teva música en persona.

20151016_DianaKrall01

En la presentació de l’àlbum ‘Wallflower’ a Barcelona, vas entrar en escena després que ho fessin el guitarra, el violí, el teclat, el contrabaix i el bateria. Ho vas fer amb un posat tímid, fins i tot diria que discret, i et vas asseure al piano mentre la platea i l’amfiteatre retronaven d’aplaudiments. Això sense ni tant sols haver començat! I, tot d’una, es fa el silenci. I tu, que tombes el cap, i et reculls el cabell, i ens dirigeixes unes paraules per presentar els artistes que t’acompanyen i la gira que et portarà per les grans capitals europees, dels Estats Units, de l’Àsia i d’Oceania.

També presentes cadascun dels temes abans d’interpretar-los. Parles amb veu baixa i de pressa, algunes paraules s’enganxen, i saltes d’una cosa a l’altra, d’un record a una anècdota, mentre els teus dits salten d’un fragment musical a un altre (Moon River, Blue Moon…). Ets juganera i el piano se t’emporta. Es nota. Ho sé. Ho veig perquè ho he viscut. Quan trobes el teu instrument, la seducció és mútua i la música sorgeix d’aquesta unió quasi mística. Potser és aquesta la raó del magnetisme i la sensualitat amb què captives el teu públic i converteixes un auditori immens, ple de gom a gom, en un espai intimista, com si fos la sala d’estar de la teva Nanaimo natal, amb quatre ràdios d’antiquari il·luminades i una constel·lació de micròfons suspesos a l’aire.

El teu jazz flirteja amb el tango, la bossanova i el country com qui no vol la cosa. La teva màgia transforma grans temes –California Dreamin’ de The Mamas and The Papas és gairebé una cançó de bressol– i, amb tu, la partitura If I take you home tonight de Paul McCartney deixa de ser inèdita. Al concert hi ha un moment per a tot, perquè cadascun dels músics pugui esplaiar-se amb llibertat i brindar-nos solos magnífics, per despullar el teu art al piano en solitari, per retrobar-te amb els teus admirats Nat King Cole, Tome Waits i Sinatra, per mirar enrere i passejar-nos pel meravellós Boulevard of broken dreams, fer-nos volar fins a la lluna (Fly me to the moon) i recordar-nos que We just couldn’t say goodbye.

[Publicat a LaFinestraDigital.com el 27/09/2015]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s