Jornades de reflexió a Ca l’Obdúlia

¿Qui m’hauria dit a mi que unes eleccions plebiscitàries com les d’aquest diumenge m’acostarien tant a la tieta Obdúlia, ovella descarriada i solitària de la família, contràriament a la trencadissa social augurada per tants llops i tantes llobes? D’aquests darrers encontres, en prenia sempre alguna nota en acabar el dia i avui en comparteixo uns fragments. Són els meus #ObduliaTeaTime, és a adir l’hora del te a Ca l’Obdúlia.

20150926_ObduliaTeaTime

Trencadissa, on? (2 de setembre)

Ahir, mentre feia el te amb la tia Obdúlia (li poso accent aquí, però ella, manxega de tota la vida, mai l’hi ha posat), vam escoltar a la SER la notícia que el PP vol que el l’alt tribunal espanyol tingui carta verda per sancionar polítics que no acatin els seus dictàmens. En definitiva, que la norma és la norma i no hi ha marge per a la innovació, la modernització i la creativitat en la política i, per extensió, en la democràcia nostra de cada dia. Així li ho vaig dir a l’Obdúlia i ella va envermellir lleument:

–Yo he votado a unos y a otros. Voté a González y cuando lo del GAL y por hastío me pasé al PP.

Li explico que no passa res, que no ha de justificar el seu vot, que és bo que voti i que tant de bo ho fes més gent, que per votar i pensar opcions polítiques diferents no es trenca res. Això és la democràcia, el joc del futur a quatre anys vista per a uns, i el joc del futur a llarg termini per a d’altres. Ella somriu alleujada. M’acabo el te i m’acomiado amb un “fins aviat”.

Eleccions plebisctitàries (4 de setembre)

–¿Así, estas elecciones catalanas no son como unas autonómicas cualquiera? –preguntava anit la tia Obdúlia mentre endrapàvem sonso del dia ben fregit i cruixent.

Llavors, li explico que no, que aquesta vegada factors diversos com l’avançament, el moment, la manera de convocar-les i les respostes i actuacions que suscita la qüestió catalana arreu (aquí, a l’Estat i a tot el món) les fa diferents.

–¿Entonces no votamos presidente ni gobierno? –segueix encuriosida la tieta.

–Això dependrà del resultat, però no és el motiu principal de convocar les eleccions. Aquesta vegada, Obdúlia, votem entre “sí” i “no”. El “sí” a una Catalunya independent el defensen les formacions de Junts pel Sí i la CUP. El “no”, l’immobilisme, el pa de cada dia que ja coneixem, és l’opció de la resta.

La tia Obdúlia es queda pensarosa, agafa un peixet ben daurat, l’acompanya gola avall amb un “traguet” de vermut sec i suspira:

–¡Ah!, por suerte, ninguna papeleta hará que cambie el sabor de este pescado ni el placer que nos dan momentos como este.

En això sí que no podríem estar més d’acord!

La candidatura més gran (5 de setembre)

Jo ja fa dies que m’hi he apuntat. La tia Obdúlia no ho faria ni boja. De fet, fa una estona, per telèfon, m’ha confessat que aquests tres dies els aprofitarà per anar a la seva terra manxega de l’ànima. Es veu que vol lliurar-se del “griterío cansino” d’aquells qui volen un estat, més petit sí, però millor. Vist el sarcasme que gasta, diria que ja està més eixorivida.

Hola Espanya! (6 de setembre)

Vaig demanar a la tia Obdúlia si podria portar alguns amics a berenar dissabte, perquè poguessin gaudir dels seus pastissets de carabassa i canyella. Em va dir que no hi tenia cap inconvenient, tret que no fossin “gísters de esos que a saber que crían en sus anchas barbas de catálogo”. Així que porto un parell de persones perquè el xoc generacional no sigui tan bèstia –pensa que encara aguanta amb un telèfon fix d’aquells que tenen disc de marcatge i no ha volgut cap altra tele després de jubilar una Elbe vermella de tub catòdic.

–¡Café para todos! –espeta en veure’ns al llindar de la porta.

–No, Obdúlia, per a mi, un te, que ja saps que això del cafè per a tots…”

–¡Y ahora me dirás que este par son de los que van por ahi prodigando el “adiós a España”! –fa amb fingida desconfiança.

–Ai, tieta, ho explicarem tan com faci falta: no volem dir “adéu” sinó “hola Espanya”, i fer-ho de tu a tu, cara a cara, d’estat a estat, en igualtat de condicions, amb respecte i la voluntat de col·laborar plegats. Què me’n dius?

–Que si no coges un pastelillo te vas a quedar sin. No hay más que ver como comen tus amigos.

Així que agafo el penúltim pastisset. Llavors somriu. Ens ha donat carabasses.

Sense tele (7 de setembre)

La tia Obdúlia segueix ben esparverada. Avesada a l’estil discursiu de Telecinco i Antena 3, avui, per poc pateix un cobriment, quan el programa de la seva estimada Ana Rosa Quintana ha emès un vídeo en què gent com ella es pronunciava a favor de construir entre tots el nou estat català.

–¡Como yo! ¡Eran mujeres de ley, hechas y derechas, como yo! –ha reiterat com l’eco d’alta muntanya.

No hi ha hagut manera d’encalmar el seu neguit intern; ni la millor tisana “del pueblo” ha fet efecte. Així que he desendollat la tele i m’he endut el cable sense que se n’adonés, no fos que tanta realitat informativa la portés a retrobar-se abans d’hora amb el seu enyorat Anastasio.

Ai, la Josefine! (8 de setembre)

Algú té Vàliums de sobres? Veureu, no ho hauria d’haver fet, sabent el xoc que va patir en veure el vídeo aquell de l’Ana Rosa, però la tieta ha insistit. Resulta que mentre m’acabava les galetes d’ametlla i anís, he rebut el testimoni de la Josefine i he fet un “Ooooh” tan gros, que l’Obdúlia l’hauria sentit igualment, encara que no portés el sonetone.

–¡Muéstramelo! ¡Muéstramelo! –feia oscil·lant el tors endavant i endarrere com un nen petit.

–Tieta, millor que no, que té a veure amb aquell tema que tant t’inquieta i ja les has passat prou magres amb els testimonis que ha tret la Quintana.

Llavors m’ha enretirat la safata amb les dues últimes galetes, la molt punyetera.

–¡Si las quieres, canta! –ha espetat.

I clar, jo no me n’he pogut estar, ja sabeu que el meu estómac mana i més quan em posen delicatessens davant. Així que he endrapat aquelles llepolies mentre la tieta…

–Obdúlia!

Propaganda de pel·lícula (9 de setembre)

Acabo de trucar a la tieta:

–Obdulieta, guapíssima, que faràs truita de patates-amb-ceba-que-si-no-no-es-truita-com-cal d’aquella que fas tu?

–¿Qué dan una finalísima del Barça esta noche? –fa amb escàs interès.

–No, veurem una pel·li d’estrena, amb el meu portàtil. Va bé?

[Unes hores més tard…]

–¿Y a esto lo llamáis película? ¡Ni siquiera es un corto! –es mofa la tieta entre glop i glop d’un Rioja-de-antaño.

–Ja tens raó, ja. Però fa patxoca. Podem dir que és una nova modalitat de propaganda electoral; t’està dient així és la nostra terra i així és com volem el país, divers, somrient, respectuós i lliure. No hi ha estirabots, ni crítiques ferotges, ni una crida al vot útil alertant que vindrà el llop. És una primera pedra, que per algún lloc es comença.

–Anda, lléname la copa, ¿sí? Y come, que te veo más delgado”.

Sense paraules (10 de setembre)

A la tieta Obdúlia li ha caigut una mica la baba. Ella ho ha negat, ho continua negant i ho negarà fins a la sepultura, però jo he detectat el fi regalim que se li escapava comisura avall, i com tot d’un plegat l’ha eixugat amb el dors de la mà, davant d’un sospitós atac de tos.

–Tos nerviosa. Eso dijo el Doctor Cuarón. A veces, hasta por la noche me ataca y no me deja dormir –ha murmurat per a si mateixa.

Però jo crec que a partir d’ara qui li treurà la son no serà pas la tos, sinó aquesta imatge, la d’un polític, en Raül Romeva, capaç de defensar una aposta, un país i uns ideals en una cadena com la BBC News, i en anglès, és clar.

Parèntesi a La Manxa (11 de setembre)

S’han acabat el te i les pastes per uns dies. L’Obdúlia ha marxat abans que una marea d’estelades agreugi les cataractes que li entelen la vista prograssivament. Tampoc vol que la cridòria “de los separatistas” al llarg de la Meridiana perjudiquin l’única orella amb què encara hi sent. Ni tant sols gosaria respirar l’aire del carrer, no fos que inhalés “este estraño virus que se os ha pegado a todos”.

Motius per donar i per vendre (18 de setembre)

–Qui en vol més motius? –crida la pagesa des de darrere el mostrador–. Vinga, reis, que la parada n’és plena! En tinc per a riure i per a plorar, de frescos i de caducs, alguns regalimen sarcasme i altres de macats que comencen a desprendre tuf d’antigor.

De seguida que sent això, l’Obdúlia prem amb força la nansa del cistell i serra les dents amb ràbia. La seva cara és tot enuig. Ja en té prou de proclames independentistes i pensa que tant de bo tornéssim deu o vint anys enrere, o potser trenta quan a les parades del mercat se servia una tendra democràcia que, un cop cuinada, es desfeia a la boca. Pobra tieta, encara no s’ha adonat que aleshores, fa ja gairebé quaranta anys, ens van vendre gat per llebre. Avui, ni te ni pastes.

La carta de Romeva, Mas i Junqueras (22 de setembre)

–La por no vota. Tu, sí.
–¿Y de que iba a tener miedo? –fa la tieta– ¿De salir de España? ¿De salir de Europa? ¿De salir por los aires y vagar por el espacio sideral?
–De continuar com sempre, Obdúlia. Quedar-nos en l’eterna disputa i no avançar cap enlloc.

De pensions també n’he parlat, amb l’Obdulieta. Està ben amoïnada perquè “i si cobrés menys que aquesta misèria d’ara?”, i ja em tens a mi explicant-li que cap pensió bé d’un tresor estatal ni d’unes arques inflades de la Generalitat, que les pensions les paguem tots els qui treballem avui i que una Catalunya-Estat només hauria de retre comptes amb si mateixa i que tots els impostos es quedarien a casa i llavors em trec una carta de la màniga i li tradueixo fil per randa.

Amb el cor dividit (23 de setembre)

No es compliran els pronòstics, perquè no s’ha interpretat el silenci social, afirma Gabilondo. També hi he pensat en això i, de fet, ho he comprovat aquest matí al Bar Manolo que regenta la Manolita, que fins fa dos anys era Manolo però ara és Manolita i que, per cert, amb el permís de mon pare i la Neus, fa una de les millors truites de patates amb ceba i carbassó.

En una de les taules, curiosament es comentava la possible jugada electoral i els vots possibles, però sempre amb un to sorneguer i gens contundent. Val a dir, que l’única contundència en intenció de vot que he percebut cada cop que hi he anat a fer el cafè –sol, una mica llarg, i sense sucre ni additius– és la de qui està convençut que Catalunya hauria de ser un estat independent per prendre les seves decisions en polítiques de qualsevol mena sense les ingerències de Madrid.

La tia Obdúlia mai no s’ha pronunciat al respecte. Ella forma part d’aquest electorat que viu en silenci a l’espera dels comicis, però jo he vist com li brillen aquells ullets de mostela feréstega quan socialistes i populars treuen les velles glòries de l’armari. Ai, Obdulieta, que t’hauràs de decidir, que tots dos no poden ser.

El sentiment possessiu (24 de setembre)

Aprofitant la jornada de portes obertes dels museus de Barcelona, m’he endut la tia Obdúlia a passejar entre obres d’art. I m’ha sobtat molt una reflexió seva, quan érem davant d’un dels quadres.

–Me encanta Miró, con esos colores tan vivos y esas formas indescifrables que recuerdan los garabatos que hacíamos de chicos. Pero también me gustan Velázquez y Goya. Y yo me pregunto: ¿Por qué debo elegir entre uno y los otros?

–Ai, tieta, ara sí que no t’entenc. Què vols dir amb “haver de triar”?

–Que si Cataluña se va de España, está renunciando a su vez a los autores españoles, a Lorca, a Quevedo, a Góngora.

–De cap manera! –he exclamat amb majúscula sorpresa–. Que per ser català gaudeixo menys de Shakespeare que un anglès? Que per ser català estic més limitat que un holandès a l’hora d’admirar un Van Gogh? Obdúlia, la cultura és universal, la nacionalitat no hi té res a veure. A mi no em cal dir que Cervantes es meu per poder viure les aventures del Quixot! No en tinc cap necessitat. Aquest sentiment de possessió em sembla molt colonialista, Obdúlia. Perdona que et sigui tan franc, però em sembla que arrosseguem unes quantes reminiscències del passat que poc ens ajudaran a anar endavant.

I llavors, la tieta ha girat el cap cap al Miró i ha assentit en silenci, tota pensarosa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s