La casa ‘gruyère’ i els mil pedaços

A PRIMERA VISTA FA PROU PATXOCA. Qui hi entra per primer cop només es fixa en el parquet, els acabats de cuina i bany, i la situació en un barri viu i ben comunicat. A mi em va passar i no m’ho vaig rumiar gaire. Vaig ser el ratolí que es fica al cau sense saber que, en realitat, és dins d’un formatge de Gruyère. Quan van arribar veïns i xàfecs, ho vaig descobrir.

La rajola esberlada en aquella cuina aparentment renovada i blanca fou ben bé el presagi de què la casa era procliu a esquerdes, forats i clivelles. De mica en mica, el parquet flotant –que és com dir “de mentida”– va anar cedint en alguns punts de la casa, i caminar va convertir-se en una mena de dansa com si un portés un empatx etílic al damunt. Amb un moble aquí, el sofà allà i una catifa gruixuda, la situació va quedar apedaçada i no se’n va parlar més.

Malauradament, la casa mantenia el secret afany per exhibir-se –per obrir-se d’una manera o altra, vaja. I va passar. Entre un dilluns i un dimarts, tocada la mitjanit, després de la jornada de deu hores que comportava el programa setmanal, arribo a casa i me la trobo allà, plantificada a la paret del dormitori, una rialla desdentegada que semblava mofar-se del meu cansament: interruptor i endoll sobresortien del guix esquerdat sense totes les parts.

131126_endoll

Resulta que el veí de la finca veïna havia fet bricolatge i descobrint un totxo que sobresortia no havia tingut millor ocurrència que fúmer-li un bon mastegot per apartar-lo de la seva vista. Heus aquí el Cristo! Van passar mesos fins que es va desencallar el conflicte entre les dues propietats i jo, espera que esperaràs, perquè al final acabi venint l’home dels “apanyus” –disculpa que faci servir aquest terme i no “arranjaments” perquè, tot i ser l’encertat, trobo que no és tan il·lustratiu. El Senyor Apanyus es mira la trencadissa i diu:

–Si tornéssim a empènyer el totxo, començaríem de nou, així que posarem una mica de guix pels voltants i amb una repintadeta que li facis, llestos! –I així la casa va guanyar una pústula.

L’hivern més ventós, l’immoble va manifestar de nou la seva vocació per l’striptease i deixava entrar l’aire glacial per les finestres d’alumini que el mateix Senyor Apanyus havia instal·lat uns anys abans. Una finestra que respira! Almenys sabia que la casa no era morta. Sostres que trontollen quan caminen els veïns de dalt, parets que ressonen amb la nefasta cridòria televisiva i xerren secrets, gemecs i lladrucs quan la nit avança… Fins i tot, murs que et miren! Pregunta-ho, si no, a les veïnes que entossudides a penjar un mirall de grans dimensions van trepanar l’envà de gruix irrisori que separa les nostres intimitats. Havent fet un forat elles i havent cridat jo un renec que no reproduiré aquí, van seguir amb la màquina per no deixar el mur borni.

–Me n’he adonat amb el segon forat, quan he vist que passava aire –es va disculpar.

Després d’uns dies amb dos post-its a la paret, les veïnes em van passar paleta i pasta per acabar la feina que elles havien iniciat a la seva banda i, entre els tres, vam deixar la paret cega de nou.

Tanta vitalitat no podia durar sempre i, amb els xàfecs de 2011, la casa va entrar en una mena d’estat depressiu. Les seves llàgrimes s’escolaven per la finestra d’alumini de la cuina, la mateixa que havia instal·lat l’individu citat més amunt. I ja em tens a mi, entaforant draps a les juntes i eixugant el primíssim mur que em separa de la intempèrie sense poder evitar que la pobra casa quedés tacada per sempre. Com un bon doctor, el Senyor Apanyus i els seus ajudants van fer-li una visita a domicili i van establir el diagnòstic professional:

–Tot està perfecte, les juntes, els marcs, tot. És el que tenen les finestres d’alumini, que no tanquen com les d’abans.

Que en som d’eficients en aquest país: fem coses tot i saber que no van millor que unes altres i som tan honestos que ho reconeixem, sense més ni més. És per meravellar-se, oi? I clar, la finestra no va passar per quiròfan i la depressió de la llar no va remetre: aquest hivern ha tornat a plorar. I quins plors! Potser que agafi el bisturíAlguna idea?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s