Somni d’una nit d’estiu

ELS PASSADISSOS SÓN TAN FOSCOS com una nit de lluna nova al bell mig del camp. A falta de vista, mans. Palpo envans que semblen canviar de pell (algú els ha empaperat reiteradament sense tenir la precaució de raspar-ne la capa prèvia). Algunes cordes serpentegen als meus peus i el grinyol de corrioles m’alerta que sóc entre bastidors. Corredisses enllà, cops de taló i un murmuri de veus cada cop més properes. Ninú m’ha avisat que sóc a punt d’entrar a escena.

130822_dublin_mallEs fa la llum. Les pupil·les no triguen a adaptar-se als focus cegadors.

–Em sembla que m’he equivocat –em disculpo.

–Això penses?

Però encara no em centro en la veu. Admiro el lloc bocabadat i el meu cap em transporta al Gran Teatre del Liceu, que només he trepitjat un parell de cops a la vida. La primera vegada vaig ser incapaç d’apreciar la bellesa de la sala dels miralls i de la platea gegantina tapissada de vellut vermell; fou una visita escolar i l’escenari que ens envoltés ens importava ben poc mentre ens portessin d’excursió. Trencar la rutina de la pissarra, els controls sorpresa i els llibres era el millor regal per a un grapat de nens de primària.

La segona ocasió d’admirar les entranyes del Liceu fou durant un rodatge de cultura, per a la televisió. No era pas la meva secció. De fet, jo no en tenia cap, de secció adjudicada, perquè no era més que una peça mòbil (home-navalla-suïssa, en dic ara). Si alguna cosa em caracteritza és la versatilitat i la capacitat d’adaptació, així que tu cap aquí, tu cap allà, i jo encantat de la vida perquè no hi ha satisfacció més gran que la de sentir que cada dia aprens alguna cosa nova en camps tan diversos com l’arquitectura, la medicina o, en aquest cas, la cultura. És el privilegi de ser periodista.

Però si el Liceu era un teatre que cal escriure amb lletres majúscules, el motiu del rodatge, també. “Pina Bausch fa un passi de gràfics. No hi haurà entrevista però podràs enregistrar la segona part de ‘La consagració de la primavera, interpretada pel seu ballet“, paraula d’editora. Hauria de deixar activada la tecla “caps lock” per escriure els mots que van ressonar dins del meu cap: PINA, BAUSCH, IGOR, STRAVINSKI, LICEU.

No et pensis que sóc un entès en cultura, ara. Ja t’he dit que no era la meva secció. Però a casa, sempre hem estat molt receptius a tot tipus de música i la clàssica hi ha tingut un lloc preferent. Pel que fa a la coreògrafa alemanya, només la coneixia de nom i no feia massa que justament l’havia sentit a la pel·lícula ‘Hable con ella’, que em va tocar analitzar a Narrativa Audiovisual.

L’estudiant en pràctiques i jo vam carregar trípode i càmera grans (aquest cop la Panasonic 400, amb teleobjectiu i multiplicador de zoom, crec recordar). Cap dels dos sabia res de ballet, ni clàssic ni contemporani, però aquell espectacle ens va deixar ben garratibats al palco on érem. El cos de dansa, homes a una banda i dones a l’altra, es movia, conjugava, fluïa… en una mena de diàleg convuls, en què s’hi alternava la calma i l’agitació, com si naveguéssim pel torrent sanguini, a batzegades, i bufés la marinada de les emocions.

Però la sala del somni –perquè això és un somni– poc tenia a veure amb la del Liceu. Al capdamunt, una gran cúpula de filigranes de metall lluent i vidre, les butaques també de color grana, però l’espai de dimensions molt més modestes. Un cop situat (sempre m’agrada saber bé on sóc per assegurar que trepitjo on toca), vaig fixar-me en aquell grup de gent. Els coneixia a tots! Havia treballat amb ells a la televisió a la qual em referia fa tot just uns paràgrafs. Hi havia les editores, la redactora de mobilitat, la de societat… i el cap d’informatius!

–Vinga, va, que no tenim gaire temps! –va convidar-me a unir-me al grup mentre m’allargava un plec de partitures.

Algú va explicar-me que havien format una coral per participar en no sé quina lliga de corals periodístiques. La idea no estava gens malament, però ni tant sols vaig gosar preguntar si el repertori era d’avorrit cant gregorià, sempre clàssic o si, per contra –cosa que seria genial–, incorporava temes contemporanis des de Beatles fins a… posem pel cas, Michael Jackson. En lloc fer cap pregunta, vaig deixar anar:

–Però jo ja no treballo aquí.

–No, però sempre formaràs part d’aquesta redacció.

Com si l’home acabés de pronunciar un màgic “Abracadabra”, l’escenari, el vellut, les butaques i la cúpula van esvair-se. No els vaig sentir cantar i dubto que mai en tingui l’ocasió, a menys que s’hi posin, però em van fer un magnífic regal, encara que ells no ho saben.

Anuncis

2 responses to “Somni d’una nit d’estiu

  1. Ara ha estat un somni que l’has reflectit amb un bon relat potser més endevant es compleixi de debò i puguis tornar escriure un altre relat amb sensacions reals

    • Gràcies Pere! Les sensacions de gairebé tot l’escrit van ser reals, menys la part del somni, és clar, és a dir el final. :)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s