El xai de la Senyora Castiglione

UNA MALETA I UN PETIT XAI va ser tot el que Ersilia Castiglione va endur-se de la Toscana natal quan els dos fills, afincats a Barcelona i Sant Pere de Ribes, la van convèncer a fer el penúltim viatge; el darrer, el funest i decisiu, arribaria uns anys més tard.

130819_xai

“I vols dir que te’l deixaran facturar?”, li preguntaren els veïns de Bassetto poc abans de marxar. “Ca, no te’l deixaran pas tenir un xai a la gran ciutat!”, li etzivaren. “I per què vols entaforar una bèstia de muntanya en un petit apartament?”, insistiren. Però ella, tossuda com les tres mules que va deixar a la  vila, necessitava aquells embalums com la bombona d’oxigen que li ventilava els pulmons un parell de cops al dia. No era pas tant, es deia quan organitzava l’equipatge: quatre mudes, un àlbum de fotos, vuit cintes de casset, les agulles de fer mitja i l’ovella. Per ella, era un bocí de vida i una àncora al camp on havia sembrat cor i esperances, una terra que ja havia donat tots els fruits, un pedaç d’Itàlia que el nou propietari dividiria en parcel·les d’arrendament o, en el pitjor dels casos, el cobriria amb ciment per erigir-hi un casino.

Biaggio“, amb be de Barcelona i no pas amb ve baixa, com crèiem la majoria, era el nom de l’acompanyant boví de la Senyora Castiglione (a partir d’ara m’hi referiré així i no com a Ersilia, perquè és així com ens hi dirigíem sempre). Havia triat el nom en record del seu pare, toscà de naixement i sepultura, no com ella. I com si la bèstia fos ni més ni menys que una persona, li tenia un lloc de repòs al costat de la  butaca i un plat a taula que cada migdia i cada vespre li omplia amb les fulles més fresques que trobava al mercat del Clot.

Al cap d’uns dies d’haver aterrat a Barcelona, la Senyora Castiglione va rebre una visita que la va destarotar. Es veu que algú havia donat l’alerta que tenia un animal de granja en un pis i dos inspectors de l’Agència de Salut Pública van presentar-s’hi per assegurar-se’n. “Si se m’enduen el Biaggio, em caven la tomba”, cridà la dona entre sanglots. De res van servir els arguments ni la llàgrima veraç que va rodolar-li galta avall quan, a l’endemà, arrossegaren el xai cap a la furgoneta per endur-se’l, “al zoo, a la zona infantil amb altres animals de granja”, segons la versió oficial, o “a ves a saber quin escorxador per fer-ne costelletes i mitjanes”, segons la versió de la Senyora Castiglione.

La dona no anava desencaminada: als tres dies de viudetat ovina, la va envaïr el dolor d’un herpes zòster al llarg de tota l’esquena i el maluc dret; a la setmana, s’hi va afegir una bona calipàndria, i a la quinzena se li va despertar l’artritis. Allunyada de les agulles de fer mitja per no cridar més dolor, s’endormiscava en hores diürnes davant del televisor (hi ha serials a totes hores!) i es desvetllava quan el barri dormia.

Ningú no volia veure com la Senyora Castiglione es marcia definitivament, perquè qui més qui menys li havia agafat certa estima, sobretot els nens que se l’escoltaven entusiasmats quan explicava històries de la Toscana, malgrat no entendre ni un borrall d’italià. Precisament foren els més joves que van empescar-se la idea de fer renéixer en Biaggio. Alguns alumnes aventatjats de l’Institut Juan Manuel Zafra –amb l’ajut d’un parell de professors, tot sigui dit– van idear l’estructura mecànica d’un xai. Els més petits van participar en l’embolcall exterior, que provisonalment consistí en un llençol blanc i una cara molt simple. Com que no se’n sortien amb els ulls i dues bales de vidre els semblaren massa fredes, van decidir que unes ulleres de sol farien el fet: el toc modern i simpàtic. Finalment, un programador i un expert en robòtica van enllestir la feina perquè el bel de l’ovella elèctrica s’eixamplés per tot el carrer de Rogent amb l’esperança que la Senyora Castiglione se sentís novament acompanyada i tots els mals remetessin d’una vegada.

130819_cabra_rogent

La dona va refer-se i va tornar a passejar sota la llum del sol. La mort, com he avançat, li arribaria uns anys més tard i no fou pas per pena, sinó al contrari, va morir feliç en una nit d’estiu, al xalet de muntanya d’un dels fills, mentre dormia al costat del segon marit (qui li hauria dit, a ella, que es casaria de segones núpcies!).

Pel que fa al xai, encara bela. Ho fa dia i nit, ja que els programadors no van pensar en cap sistema d’apagada o temporitzador i la bateria encara dura. Com que ningú va atrevir-se a desconnectar la bèstia mecànica, per respecte a la difunta sobretot, els veïns en canvien l’emplaçament de tant en tant, de manera que uns puguin recuperar hores de son mentre d’altres, inevitablement, les perden comptant qui sap si “ovelles elèctriques”.

Anuncis

2 responses to “El xai de la Senyora Castiglione

    • Gràcies Rosa Maria! Calia treure ferro a l’assumpte. A partir d’ara, imaginar-me la història (de ficció) que hi ha rere la pseudo-cabra (real), m’ajudarà a fer els bels més suportables al llarg de les cinc hores que duren. Espero. :)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s