Negre i Blanca

S’HA DEIXAT ANAR DE LA MÀ i ha corregut com no ho havia fet mai abans, amb el desfici del corredor de fons quan és a tocar de la línia de meta, l’anhel amb què s’agafa el primer bocí de xocolata després d’un règim sever i la curiositat dels primers anys de vida. Però la Blanca ja en té quinze, d’anys. Du un vestit que sembla fet de merenga i el seu cabell és com la mel de tarongina, perfumat, fi i d’un bronze recent llustrat. I què hi fa tota aquesta gent, que s’amuntega al seu davant? No li agrada la concurrència ni les persones en general, perquè tot sovint la incomoden amb aquells ulls que li posen. Però ara, sortosament, tenen els ulls i el cap a una altra banda. I ella també els hi té. Però només veu caps si estira el seu tan com pot, fileres i fileres de caps i mans amb telèfons i càmeres de retratar. I si s’ajup, tot són cames!

130311piano_750

Fa deu minuts, la plaça era gairebé buida: un parell de jubilats fent una partida d’escacs, en un dels bancs; dues mares i un pare fent-la petar, a la zona infantil; quatre nens jugant amb la sorra, un ciclista fugaç i un piano de cua estàtic, elegant, sol. El campanar tot just havia anunciat el migdia, que els repics encara vibraven a les cordes harmòniques de la caixa de ressonància negra. És aquella màgica empatia que mantenen els instruments entre sí, siguin de metall o de fusta, de vent o de percussió. Una harmonia hipnòtica que també ha seduït un jove estudiant del Conservatori quan era a punt de travessar el carrer. De cua d’ull, ha vist les pampallugues del piano sota el sol. “Era com si em piqués l’ullet, com si em convidés a acostar-m’hi”, ha confessat més tard. I ho ha fet.

No se n’ha pogut estar. Com podia resistir-s’hi, quan per les seves mans només havien passat teclats elèctrics i pianos de paret, però mai un de tan gran com aquest, de sala de concerts, de cua. El noi s’hi ha atansat amb discreció, admirat per la seva bellesa imponent i excelsa. Bonic era un adjectiu que quedava curt, que no feia justícia a aquella meravella sonora. Però el seu cap no estava per cap altre llenguatge que no fos el musical, el de les “boletes en cordes d’estendre roba”, com havia dit la seva germana de tres anys, un dia.

Quan ja eren de costat, l’un de l’altre, el jove ha fet lliscar la mà per damunt d’aquell cos perfecte, l’ha voltat dues vegades i, a la fi, s’hi ha assegut davant. Ha contingut la respiració i, llavors, amb la delicadesa del delineant, ha descobert les tecles que tan bé coneix. Les blanques i les negres. Per un moment les perdudes de vista. Ha premut amb força les parpelles, intentant visualitzar aquella partitura que tant li agrada i, a poc a poc, han aparegut els quatre sostinguts de l’armadura del mi major, i s’hi han perfilat cadascuna de les notes en tresets i, ara sí, ha deixat caure els dits que han començat a saltironejar d’una banda a l’altra amb una alegria que s’ha estès per tota la plaça.

La música que interpretava al piano aquell noi espigat de pell colrada ha atret desenes de persones, que ràpidament l’han cobert de llargues “os” i l’han enlluernat amb flaixos. I, tot d’un plegat, un esgarip. Una noia que, de tant blanca, diries que era una fotografia velada, s’ha esmunyit entre les cames de la gent i n’ha sortit amb els genolls repelats i el vestit mig esquinçat.

–Què és això? –ha cridat perplexa amb un parlar irregular, com de qui no en sap gaire.

–L’Arabesque número 1 de Debussy –ha fet ell, encara sorprès d’aquesta sobtada aparició.

–Oh, que n’és de maco, aquest Arabesque –ha murmurat ella i ha polsat el la de l’octava més greu.

El noi no ha pogut contenir-se i ha esclafit a riure:

–Volies dir l’instrument! No havies vist, abans, un piano?

–Als llibres, sí. I per la tele. Però no sabia que sonava així…

–Però que no tens música a casa? Que no escoltes la ràdio tampoc? Em prens el pèl!

La jove ha corrugat les celles, en un gest de malestar evident. No li ha agradat aquest to sorneguer que coneix prou bé perquè massa sovint acompanya els comentaris “sotto voce” que fan els veïns en veure-la, o les burles d’algun company d’esplai quan algun parent i ella s’han comunicat per signes.

–És el primer instrument que escolta a la seva vida –ha afegit una dona que, per la forma com l’ha acaronada, devia ser la mare.

I sí, que l’era. I la mare ha explicat al noi de pell bruna que la seva filla Blanca havia nascut sense poder sentir-hi i que, fins ara, no havien pogut operar-la, i que, com podia veure, la intervenció havia estat un èxit i que donava gràcies al Cel i a la Terra. Llavors, també li ha donat les gràcies a ell, per haver-los regalat aquella melodia –la seva primera melodia– i la Blanca ha tornat a prémer el la de l’octava més baixa i ha espetat enèrgica:

–Mama, vull estudiar música!

[Relat inspirat en els pianos als carrers de Barcelona durant el Concurs Internacional de Música Maria Canals]

Anuncis

7 responses to “Negre i Blanca

  1. Retroenllaç: Maria Canals i la Gran Final | Rosa Maria Curto·

  2. Aleix, moltes gràcies per aquest petit post d’homenatge al Concurs Maria Canals! Felicitats pq ets el guanyador del nostre concurs de blogs! Posa’t en contacte en contacte amb nosaltres per Facebook i demà al vespre tindrem al teu nom dues entrades per assistir a la Final del Concurs que podràs recollir a les taules que hi haurà preparades a l’entrada principial del Palau de la Música (entrant pel carrer de Sant Pere Més Alt).

    • Moltes gràcies a vosaltres, Glòria. I gràcies a la música, que tant m’omple, i als meus pares (grans comentaristes d’aquest blog) per fer-me-la descobrir en tots els seus gèneres. Una salutació! :)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s