Piuladissa sorprenent d’un tiroteig

TIROTEIG MORTAL EN UN CINEMA DE DENVER‘ és el titular que ens arriba dels Estats Units després que un emmascarat hagi decidit emular el pitjor dels antiherois en l’estrena del nou ‘Batman’ i hagi mort 12 persones. L’execrable fet s’ha viscut gairebé a temps real, no perquè hi hagués mitjans de comunicació a la sala, sinó perquè avui la gran majoria està hiperconnectada a les xarxes socials. Però per què piular abans de córrer i salvar la vida?

El metadebat està servit: a les mateixes xarxes socials no només es comenta la tràgica notícia sinó l’ús que es fa de les pròpies xarxes en un cas així. Hi ha qui opina que qui és capaç de tuitejar en una situació tan crua ho fa perquè vol protagonisme, per assolir aquells quinze minuts de glòria a què tots tenim dret segons Andy Warhol, per inflar el propi ego. Sí que hi ha el paó reial que per vanitat piula, però que visquem en un corral de paons em sembla impensable.

En una situació de drama i tensió hi ha temps per a la vanitat? No té més sentit que qui tuiteja ho fa amb la voluntat de comunicar i deixar testimoni del que veu? Potser les noves tecnologies han despertat aquest esperit de periodista, documentalista o historiador en més d’un. Potser darrera dels seus missatges no només hi ha la necessitat d’enregistrar què passa, sinó també l’oportunitat de deixar un missatge a la família i amics, com aquell “I am safe” d’un tal Zach.

Alguns fotoperiodistes han explicat que, en les dures condicions en què sovint treballen, la càmera actua de filtre entre ells i la realitat fotografiada, una mena de sedaç que els permet agafar distància i matisar les emocions. I si treure el telèfon mòbil per fer la foto o explicar què està passant no fos més que una protecció psicològica inconscient?

Alhora, la xarxa es converteix en un lloc virtual en què tothom, coneguts i desconeguts, podem compartir emocions, les bones i les dolentes, com és el cas. Fins i tot hi recorrem, encara que inconscientment, per reafirmar opinions o rebatre-les, per trobar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos menys sols. Com el trapezista insegur, tenim la xarxa a sota i, en una tragèdia com la de Denver, no és més sensat voler sentir-se més a prop dels qui són a fora, sans i estalvis, que no pas del colomar revoltat en què s’ha convertit el cinema?

Vull pensar-ho abans de creure que el poder cegador i hipnòtic de les noves tecnologies és prou gran per abstreure’ns de la realitat. Però per damunt de tot vull pensar que quan la realitat ho requereixi serem capaços d’alliberar-nos de la xarxa i emprendre el vol.

[Imatge: Talayeh / Flickr.com]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s