Que ningú no jugui amb La Marató

DURANT SETMANES M’HE FET FARTS DE SENTIR l’enganxosa, colpidora i lacrimògena sintonia de La Marató especial que TV3 retransmetrà aquest diumenge per “combatre la pobresa”, diuen. L’espot ens presenta quatre cadires i cinc persones que busquen un lloc en aquesta societat en crisi. Un joc pervers, el de les cadires, on només el més ràpid, estut o –per què no– malèvol aconsegueix enfilar-se fins al darrer esglaó mentre els mediocres s’afebleixen i els febles queden sepultats sota una capa d’oblit. Però aquesta marató, segons l’anunci, ens diu que això no ha de ser sempre així, que de quatre cadires podem fer-ne un banc perquè hi seguin tots. Una idea lògica, un gest solidari, que no deixa de regir-se pels criteri publicitaris de tocar la fibra i esperonar l’altruïsme d’un dia, momentani i fugicer. I si no, què me’n dius d’aquest espot que vol ser l’altra cara de la moneda? Pensaments contradictoris es creuen pel meu cap cada dos per tres i, d’alguna manera, miro d’imposar els raonamens positius. M’explico.

Vull pensar que darrere d’aquesta marató hi ha una causa honesta i no la voluntat de netejar consciències –que són molts els noms, marques i empreses que expliciten a través de canals diversos que han col·laborat amb el programa o pensen fer-ho.

Vull pensar que la marató serà l’encesa d’una metxa, el cop a la primera fitxa d’un efecte dòmino, perquè l’altruïsme real esdevingui una constant en la manera de fer de tots nosaltres, sobretot dels qui remenen l’olla del poder, legisladors i empresaris. I això vol dir que s’impulsaran polítiques reals per evitar la caiguda en un pou sense fons dels desafavorits, dels qui ho estan perdent tot; que fomentaran l’ocupació de veritat i no l’economia submergida.

Vull pensar que aquesta marató no és cap subterfugi, que no deixaran d’existir polítiques d’ajuts als col·lectius més desafavorits i les ONG amb el pretext que la solidaritat ja els empara.

Vull pensar que tot plegat servirà per entendre que la pobresa ja no és només una mà estesa a la boca del metro sinó la forma modesta en què estem aprenent a viure molts ciutadans, a no fer tants àpats de menú quan podem fer-nos un entrepà, a mesurar les sortides d’oci si hi ha alternatives més barates o fins i tot gratuïtes, a fer un cistell de la compra amb les primeres necessitats i ja no amb capricis motivats per la compra per impuls.

Vull pensar que la marató vol ser un crit d’atenció, un alto al camí, per qüestionar als quatre vents què estem fent que deixem escapar els drets socials bàsics després de dècades d’esforç. Sí, ho vull pensar. I també que tot plegat ha estat una relliscada, un desencert, però que un cop valent de timó podrà redreçar-ho. Que la marxa enrere es va inventar per alguna cosa, diantres!

Anuncis

2 responses to “Que ningú no jugui amb La Marató

    • Per això dic que vull pensar-ho, perquè la ment és molt poderosa i si tothom pensa en clau positiva, potser la foscor quedarà en un racó i tot rutllarà de veritat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s