Anna Riera, paladejant el món

FER LA VOLTA AL MÓN, va canviar la vida a la periodista Anna Riera. Les vacances van convertir-se alhora en un viatge introspectiu amb què va veure clar cap on volia anar i a través del qual se li van obrir noves portes. La curiositat per degustar el món i assaborir diferents cultures –fins i tot amb els dits– la va portar de nou a casa, i va posar-se al capdavant del suplement ‘Gourmets’ d’El Periódico de Catalunya i del programa ‘Cuina’m’ d’Onda Cero. No podíem citar-nos lluny dels fogons i el restaurant La Cua Curta, al barri de La Ribera, vesteix la trobada amb l’escenografia més escaient.

–Fotogràfies d’arreu, màscares a les parets… Un racó ben exòtic, aquest!

–La primera vegada que hi vaig entrar, tornava de fer la volta al món i em vaig sentir molt com a casa. Les màscares que hi ha m’evocaven aquest viatge, els mesos que vaig viure a Indonèsia, a Bali… i les fotos.

Has dit la volta al món?!

–Hi ha moments a la vida en què has de prendre la decisió de tiro endavant sola o em quedo quieta. És en aquest punt on entra en joc la intuïció, el sisè sentit, i m’alegro de no haver seguit el pla inicial, que vaig canviar.

Sóc tot orelles.

–Estava treballant a Anglaterra una mica per decidir què feia. Estava treballant allà i vaig entrar en una agència de viatges pensant en agafar un bitllet cap Austràlia i vaig començar a veure “round world trips”, anuncis d’una volta al món, i dic “què és això?” Em vaig trobar davant la noia amb la idea d’anar a Austràlia i li vaig dir: “vull fer la volta al món”. Austràlia, Nova Zelanda, el sud-est asiàtic… Viatges de tres mesos a un any, com a màxim.

Llençada a l’aventura, doncs?

–Va ser una experiència increïble. El fet d’anar d’un país on ets anònim, amb la mateix roba, els teus records i una llibreta durant tot un any, em produïa alhora emoció i nerviosisme fins al moment de començar el viatge.

–Set països, fins que vas arribar a l’Argentina i vas obrir un hostal!

–Allà em vaig enamorar i no pensava en tornar. Vaig viure dos anys a Buenos Aires, així que [el “round world trip”] es va tornar en un viatge de tres anys! Penso que és el que havia de fer perquè se m’obrissin portes aquí a Barcelona.

Et vas deixar fluir.

–Això és el que t’ensenya el viatge, a seguir les teves intuïcions, a sentir-te més segur, a tenir menys por, menys por de viure, de sentir, d’enamorar-te, amb més passió potser.

Però no tot és tan senzill com sembla, oi?

–No. Lo dur del viatge és que quan et trobes en situacions difícils, per més que ploris, ningú no t’ajuda, només et tens a tu. Tot i així, era molt conscient de què era una noia i viatjava sola, no era gens kamikaze. El pitjor són aquests moments de dubte, d’estic sol, però també és el millor perquè és el que t’acaba enfortint.

–Així, amb quin aprenentatge et quedes?

–Sobretot, amb sentir-te capaç de començar de zero. Tens menys vertigen potser, davant qüestions com tenir un fill, comprar-te un pis…

I un cop a Barcelona, apliques la filosofia.

–Havien passat dos dies des que era aquí, em truca un amic i em diu que hi ha una plaça al suplement gastronòmic ‘Gourmets’ d’El Periódico, que necessiten una persona que coordini els temes. Havia descobert que era el sector que més m’agradava, així que em tiro a la piscina, ho provo, perquè és un sector per seguir-hi molts anys; té implicacions en la cultura i és una feina creativa i apassionant.

Però, viatge a banda, també ho hauries acceptat, no?

–Potser no m’hagués vist tan capaç. Potser hagués dit: “no ho puc fer”. Aquests convencionalismes socials que a vegades em frenen. Realment, tot és possible si tens ganes de fer-ho i t’hi poses. Al cap i a la fi, la realitat ens la fem nosaltres. En definitiva, que potser m’hagués costat més i no ho hauria fet amb tanta empenta.

En el transcurs de l’entrevista, enmig d’una atmosfera de tungstè i ombres, l’Anna Riera ha desempaquetat la motxilla viatgera que ha omplert expressament per a nosaltres. En treu robes d’Indonèsia, records i fotografies. Mentrestant, ens acosten un bol d’arròs basmati i ella hi entafora els dits, com si fossin una paleta perquè, s’explica, és així com es menja allà.

Una dona, com tu, que ha tastat tantes cultures, segur que té en el record aromes de les quals no es pot desprendre.

L’olor de peix! Ells [a l’Àsia] usen molt el peix. És una olor a la que t’acabes acostumant i si no t’acostumes et porten un ungüent, que et poses a sota el nas i te n’oblides. I ha les olors humanes i de menjar i… potser les espècies. A Indonèsia fan moltes ofrenes durant tot el dia, cremen encens que fa una olor fantàstica. T’envolta sempre aquella olor… I l’arròs! L’olor dels restaurants tailandesos!

Ara, tanca els ulls i entafora la ment dins d’un mar de records i sembla que es transporta en aquell moment precís. Parafrasejant les paraules del perfumista Jimmy Boyd –també vaig tenir el plaer d’entrevistar-lo per a la secció d’El Personatge–, “l’olor, a diferència dels altres sentits, et connecta directament amb el record i l’emoció”. Estic segur que l’Anna Riera ha trobat en la gastronomia no només un modus vivendi sinó una forma de perpetuar el viatge amb què es va descobrir al món.

[El vídeo pertany a la secció ‘El Personatge’ del programa Infonit de BTV. Es va emetre el 31/12/2007 i s’ha penjat amb el consentiment de la persona entrevistada, dipositària dels drets, juntament amb BTV. (c) Anna Riera / (c) BTV]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s