Penedès de 2007

QUÈ BO QUE ERA EL PENEDÈS DE 2007! La buidor de dues ampolles ho evidencia rotundament a la taula d’un acollidor local de Gràcia. I que bona, l’estona! I que bons, els somriures! I que lluny que han quedat els fills descarriats de la gran mare natura! Pobra, la mare, que no n’ha sabut més. Pobra, la natura, que els haurà d’emparar fins al final dels dies.

El senyor panxut, amb les seves dèries qüestionables, potser malèvoles, sovint desafortunades; un, dos, tres –si no més– egòlatres experts en fer la gara-gara o admetre tota mena de compliments; l’home inarticulat, com un autòmata però desendollat; l’home a qui la vergonya va convertir en tortuga perquè pogués entaforar el cap abans que enrojolar-se i admetre que no en sabia més; la visionària que ho veu tot menys els fantasmes del voltant; precisament, una família en què no falta el fantasma del Coronel Mustdo, que per tractar-se d’un espectre no pot governar el planeta; la Madam Silenci i aquells somriures aquàtics i paraules de llibre de text, el compendi que amaga allà on la resta hi té un cor; i la lladre d’ones a galop sobre els cavalls del Cinisme i la Mala Educació. Que bo que era el Penedès de 2007!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s