La Carmesina pinta la nit

QUI LI HAURIA DIT A ELLA que al cap de sis anys de fer aquelles pràctiques que vam compartir –convençuda que davant d’una càmera no si veia, que en tot cas al darrere–, acabaria dirigint-se a tota una audiència o signant llibres per Sant Jordi? Aquesta nit, Silvia González Guirado semblava més la directora d’una pel·lícula que no pas una escriptora, vistos l’espot promocional en forma de teaser o els cartells d’aquesta primera novel·la, La inspiració adormida, que sorgeix de l’aplec de contes Els colors oblidats.

El rètol anuncia “un viatge a la imaginació per veure la realitat amb una nova mirada“, just damunt de la protagonista, la Carmesina i el seu ull blau enorme. A sota, el títol i, tot seguit, amb una tipografia més petita, “Una pel·lícula dirigida per…”, ai, no, “Un llibre escrit per…” i les persones de l’equip. Excel·lent! Es nota que els nois i noies de Play Attitude són creatius i coneixen el món de la publicitat.

L’Hotel Omm de Barcelona s’ha encarregat de la posada en escena i no ha estat pas cap sala gegantina, il·luminada en excés, de sostre alt i incontables fileres de cadires plegables. No. A la Carmesina calia trobar-la en aquest món que, tot d’una, torna a perdre la lluïssor. Així, que ha calgut entaforar-se per l’accés del pàrquing de l’hotel, baixar fins un soterrani, com qui es passeja entre vastidors d’una òpera que és a punt d’aixecar el teló, i trobar una sala no massa gran per la quantitat de gent que s’ha aplegat. I en lloc de llum, penombra i focus en moviment; en lloc de parets blanques, projeccions de les il·lustracions; en lloc de cadires, sofàs… i, en un racó, la Sílvia, l’Efrén, un portaveu de Niños de la Índia –ONG a la qual es destinarà el 5% de les vendes–, un guitarrista i una contacontes.

I és així com la història de la nena del gran ull blau que s’ha fet gran i ha perdut la il·lusió per pintar el món ha començat a avançar mentre sonaven acords de guitarra. El silenci inicial escapçat per unes rialles i unes converses cada cop més sonores al fons m’han fet pensar que els adults no podem recriminar als nens la manca d’atenció quan nosaltres som els primers a perdre-la, si no és el respecte el que hem deixat de banda. Més de tres vegades s’ha demanat que es fes silenci. Potser perquè som grans pensem que això d’explicar contes és cosa d’infants i ens neguiteja i no sabem fer altra cosa que omplir la incomoditat amb gestos apresos i paraules de compromís.

La contacontes ha sabut col·locar els punts suspensius en el moment oportú: “algú va picar la porta”. Qui? Molt encertadament, ha recordat que els llibres guarden la resposta i ha arribat el torn de l’escriptora que, sense adonar-se, ha aconseguit apartar els nervis inicials per fer lloc a un discurs humà, planer i humil. Silvia G. Guirado –la primera ge i el punt té un no sé què d’artista, oi?– ha parlat del procés de fer la novel·la, dels temps en què l’han gestada i de com els va costar triar el millor títol que, curiosament, havien tingut davant dels nassos des d’un bon començament. I amb això ha animat tothom a seguir més la intuició, a parar compte amb què ens envolta i a tirar endavant somnis i aventures.

I llavors la nit s’ha anat farcint de veus i de gent amb gana –a vegades amb massa gana i set. Per haver rajat abans d’hora, el cava no ha arribat a les dues copes del brindis de rigor perquè aquest projecte sigui tot un èxit i un de molts. Però si alguna cosa tenen les paraules i la ment és que ens permeten crear realitats o canviar-la, així que…

…tot d’una, mentre dues àvies fullejaven cofoies el llibre acabat d’adquirir i una noia d’uns vint anys mirava de trobar el moment oportú per ensenyar als creadors de fantasies el seu quadern de retalls amb Carmesines i altres personatges, una frenada de pneumàtics ha esquinçat la fosca. Diuen que un gat negre s’ha posat a saltironejar entre les ratlles del pas de vianants just quan un transportista de cava avançava veloç. No ha passat res. El gat ha fugit d’una revolada i el camioner ha seguit endavant, sense adonar-se que havia perdut una part del carregament. Les bombolles daurades han arribat novament a les copes i els móns de la fantasia i la realitat s’han donat les gràcies.

Anuncis

3 responses to “La Carmesina pinta la nit

  1. Gràcies, gràcies i gràcies, Aleix!!! M’ha fet moltíssima il·lusió veure’t allà… que després de sis anys de trobar-nos a unes pràctiques d’estiu, la vida ens permeti continuar en contacte és una gran sort! No cal que et digui que m’ha encantat aquesta entrada perquè qui li dones una màgica única a allò que escrius. De nou, mil gràcies. Un petó ben fort.
    PD: Quedem per signar-te el llibre ;)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s