La casa inexistent

PER TERCERA VEGADA, HA TORNAT A APARÈIXER i aquest cop he pensat que, per haver-hi entrat, vindria la policia i m’arrestaria. Quan vaig llogar la casa no hi era la porta que mena als jardins i la casa del davant. Hi podeu pujar de peus, que no hi era! Del contrari, m’haurien deixat el lloguer pels núvols. Per sorpresa meva, al cap d’un parell d’anys, vaig descobrir que el passadís principal seguia i més enllà hi havia una altra casa que, ben mirat, era una extensió de la meva. Havia llogat dues cases pel preu d’una i jo sense saber-ho!

El nou habitatge era molt més lluminós gràcies als finestrals de la gran sala d’estar i menjador, que eren alhora autèntics retrats d’un arbrat frondós verd llima. Les parets eren d’obra vista i al mig recordo que hi havia una columna. A banda de les dues habitacions, hi havia una sortida que conduia a una mena de terrat, cobert de rajoles color teula. Del racó de l’esquerra en penjava raïm en parra i vaig veure-hi clar que allà hi havia d’anar una taula, per fer-hi sopars i esmorzars i dinars i berenars!

No recordo gaire la segona volta que vaig trepitjar la casa, però sé del cert que hi vaig ser un segon cop abans d’aquest darrer. Diria que aleshores alguna cosa havia canviat, que potser hi havia més pols a les estances i menys llum, però tampoc no podria assegurar-ho. I quan ja ni me’n recordava, aquest matí, després d’alçar la meva ànima, he vist la porta al final del passadís. L’he oberta i he descobert l’interstici dels dos habitatges que no recordava: uns jardins anglesos en forma de passeig que combinaven grava, gespa i closos florits. Hi he sortit a córrer perquè el sol i el cel completament ras convidaven a fer-ho i la gata al darrere, com un gos, però sense corretja.

M’he aturat. He tret les meves claus de la butxaca. Les he ficades al pany de la porta de l’altre bloc, una casa d’obra vista i d’una sola planta. I s’ha obert! En entrar-hi, m’han vingut al cap les dues darreres visites: el mateix saló, les mateixes parets, però aquesta vegada amb quadres, un piano, catifes i la llar de foc ben encesa. Aleshores, una veu ha fet trontollar el somni. Era una dona, gran, una àvia potser, no ho sé, ha estat massa fugaç. He sortit sense pensar-m’ho dues vegades, no fos que la dona truqués a la bòfia i m’arrestessin per ser en una altra casa. Clar que… llavors perquè la meva clau m’hi dóna accés?

Des dels jardins, he corregut fins el campus de la Universitat Oberta de Catalunya –cosa curiosa atès que és una universitat virtual– i m’he ficat en un dels edificis. Era la residència dels professors. N’he trobat un que vaig tenir que tot just acaba de presentar la tesi i li he preguntat com li havia anat. Ell ha entès que volia llegir-la. “Un moment”, ha dit i ha reaparegut amb la tesi a les mans mentre proferia un consell: s’ha d’estudiar a l’estranger. L’he llegit d’una revolada, amb una rapidesa que només es té en somnis, i m’he adonat que més que una tesi era una història, escrita en llenguatge planer, d’argument entenedor i distret, vaja, res a veure amb el llenguatge de la majoria de treballs i articles d’universitat: avorrit, dens i carregat d’interminables oracions subordinades i de llatinismes que et fan sentir més intel·lectual del que ets però amb els quals només aconsegueixes allunyar el receptor del que vols dir, com acabo de fer ara mateix. No causa també aquella sensació amb què et lleves després d’un somni? D’haver barrejat conceptes, de no saber ben bé quin era el referent inicial i de voler tornar al principi per entendre’n el significat?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s