Mad world

–SI HI HA MASSA ONADES o no ho veiem clar, ho deixem estar –va dir-me en Johnson mentre estacionava el Ford Ranger vermell just darrere les instal·lacions.

Per sorpresa nostra, el lloc estava més concorregut que Union Street en temporada de rebaixes o les platges de Califòrnia en ple mes d’agost. El vestíbul distribuïa el personal a les diverses àrees: una cafeteria tipus cantina, la zona d’equipació (aquí, més d’un lluitava per encabir els excessos estivals dins del neoprè) i l’àrea de vendes.

De les dues cues, no quedava clar quina estava destinada als tiquets de buceig i quina a la navegació, així que vam agafar una tanda per cadascuna.

–Estem de sort!

En Johnson em va mostrar cofoi el número 50 i tot seguit va indicar-me el comptador amb la mirada: 46. Alguna cosa em va fer dubtar (tanta gent i no haver de fer cua?) i vaig preguntar pel funcionament de la tanda a una dona mòrbida graciosament vestida amb un banyador llarg a ratlles, com els de fa un segle.

–No canti victòria. Tenen el 50, però és el 50 blau i ara mateix acaben de cridar el 47 taronja. En tenen per una bona estona.

Vaig comunicar la mala notícia a en Johnson, que va quedar-se a la cua mentre jo feia un volt. A cinc minuts de les instal·lacions, vaig topar-me amb un esquitx de casetes emblanquinades, totes baixes menys una. Es tractava d’un vell edifici, també encalcinat, esvelt com una agulla, massa alt i prim per a la zona ventosa on l’havien aixecat. Als peus de la construcció, una plaqueta va revelar-me que era un dels atreviments arquitectònics de Bricks & Sutton, la parella de moda a tot Sant Francisco.

–Que hi has perdut aquí? –vaig sentir sense saber d’on venia la veu–. Més amunt, talòs! A la vuitena planta!

Vaig aixecar la vista. Era la Maureen. Tot i la distància vertical que ens separava i la molesta llum indirecta que mai no acabes d’entendre com pot arribar a ser tan cegadora, vaig adonar-me que a penes havia canviat. Seguia tan morena com sempre, potser un xic més prima i amb més pit.

–Vuitè pis, porta única! Puja!

L’edifici era tan vell que no tenia ni ascensor. Per dins era tan blanc com per fora i no hi havia cantonades. Aquesta era una mania de la firma Bricks & Sutton: “trencar la forma clàssica que ens oprimeix”, evitar la planta quadrada, eliminar els angles, arrodonir-ho tot, fins a l’extrem que l’escala era de caragol.

Vaig arribar a la vuitena planta repartint esbufecs a tort i a dret. El pit em cremava i em sentia el cor a les temples, com si el cap m’hagués d’esclatar. La Maureen era allà, reclinada de costat en una paret convexa que em va fer pensar en Dalí. Em va allargar una copa.

–Espero que no hagis canviat els gustos…

Era un gintònic. No hi faltaven el gel ni la papaia, tal com el preníem a Maui. Des d’aleshores que no n’havia tornat a prendre, així, d’aquesta manera. Vaig ingerir-lo d’una glopada, com si fos aigua. La cremor del pit se’m va traslladar a la gola i em va ajudar a deixar anar el darrer esbufec. Després, la Maureen em va mostrar l’estança i em va guiar fins a l’exterior. Quines vistes! I quin vent!

–Pel trident de Poseidó i les seves sirenes! Ja està ben afermat aquest edifici?
–Els anys no t’han passat factura, però t’han fet més poruc –va dir-me mentre em pentinava els cabells amb la mà.
–El temps canvia moltes coses.
–Continua agradant-te el ginito amb papaia, que no és poc.
–Que té d’estrany? Sempre havies dit que el ginito era la beguda de la mitjana edat. Ara ja la rondem.
–La papaia. La fruita és el que marca la diferència.
–És teva la casa?
–No. En vaig fer una còpia abans de plegar de la immobiliària i hi vinc de tant en tant. Ningú no la llogarà: el preu és exorbitant per un edifici que, malgrat la firma, és vell, incòmode i d’una seguretat qüestionable.

Un segon ginito em va ajudar a emprendre la baixada. No podia fer tard al bateig de submarinisme. A l’aparcament senyalitzat en un tros de platja, vaig descobrir-hi dues velles cares conegudes. Richard Burman i Thomas Spencer, dos capitostos de la planta química. El primer va explicar-me que s’havia casat i que tenia tres criatures.

–Mi-te-les!

Em va estendre una foto de marges gastats, segurament de tantes vegades que l’havia treta de la cartera per mostrar-la al personal. A la instantània, hi apareixien tota la família i els sogres. Tots, tret d’ell que era alt com un Sant Pau, eren estranyament curts d’estatura, amb el cap desproporcionat i els ulls encara més grans.

–Estructura òssia de premis Nobel –vaig sentir darrere meu.

Era un dels capgrossos de la imatge, la dona d’en Burman. L’altre home, l’Spencer, va explicar que ja no treballava a la química, que havia posat en marxa una empresa de rellotges i això em va fer pensar en Johnson i el número 50. Vaig pregar que em disculpessin, que m’estaven esperant, i vaig córrer amb la llengua fora fins a les instal·lacions. Em vaig quedar de pedra. No hi havia ningú i el cadenat a la porta d’entrada n’impedia l’accés.

–Què esperava trobar-hi? –va dir-me un home que feia tota la fila de vigilant de seguretat–. És ben tancat, això.
–Com diu?
–Ja no ho van tornar a obrir després de l’accident. A vegades, em sembla que encara en sento la olor de benzina.

No podia ser cert. Si no feia ni una hora que hi havia arribat amb en Johnson damunt del flamant Ford Ranger! Vaig córrer a buscar accessos secundaris però, després de donar-hi la volta sencera i mirar-me l’edifici de dalt a baix, vaig concloure que estava prencintat. Potser l’han evacuat, vaig dir-me. En Johnson devia treure fum a l’aparcament, a l’espera que jo hi arribés per emprendre el camí de retorn. Sí, havia de ser això. Però, l’aparcament era ben buit, i ni tant sols se n’intuïen els límits. Ara, tot era platja.

Sense estar-ne convençut encara, vaig córrer enllà, cap a la urbanització. Em vaig aturar en un turó proper i, fent visera amb el palmell de la mà, vaig resseguir la línia de la costa. El poblet semblava abandonat, la sorra s’havia apropiat de l’asfalt i els dos darrers pisos i el pinacle de l’edifici acicular de Bricks & Sutton s’havia torçat fins a l’extrem que gairebé dibuixava el braç horitzontal d’una creu, que corroborava aquell trist panorama. Fa una estona, la Maureen i jo érem en aquell àtic rememorant el millor moment de la nostra vida i, ara, tot s’havia esfumat? El rum-rum del cap no em deixava pensar amb claredat. Potser, no havien estat només dos ginitos ni tampoc deu minuts. Potser, vam perdre l’oremus i vam deixar passar les hores, mentre una part del món, a tocar de nosaltres, a només uns metres, canviava per sempre.

[Música recomanada per a la lectura: Mad world, de Gary Jules]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s