Maria de dia, Uana de nit (II)

MENTRE L’HOME SENSE POLZE DE L’ULL AIXAFAT era amb ella, vivia més feliç. Les nits d’estiu al terrat, sota aquell tel de fum oníric, mantenien la Uana activa fins ben entrat el matí, quan ja era a la botiga. El canvi de papers amb la Maria podia arribar en el moment menys oportú, per exemple durant l’esmorzar amb les companyes, o davant la mestressa o algun client.

Tot d’una, la Uana s’esvaïa sense cap mena d’avís i la Maria la substituïa amb els ulls envemellits, el cap embotat, el cos aplatanat i els peus de plom. “Què tens, Maria, no et trobes bé?”, li deien llavors les companyes. “Només és una mica de migranya, ja passarà”, feia ella.

El delit de la Maria per endinsar-se en la selva homònima creixia al mateix ritme que ho feien les plantes. A l’inrevés del món, els seus capvespres no eren vermellosos, rosats o morats, sinó d’un verd encès que fumeja. Encara que l’home sense polze de l’ull aixafat no hi fos, ella pujava al terrat i fumava. Mentrestant, nebulitzava l’hort secret, cantava, saltava i fins i tot abocava perillosament mig cos fora de la barana per sentir com el soroll del trànsit la travessava.

El dia que gairebé perd el control i l’altra meitat del cos per poc no segueix la primera, com una fletxa que travessa el paviment, la Maria va obrir els ulls, va escampar la boira verda i va decidir acabar amb la selva dels falsos somnis i matar la Uana, aquell alter ego.

Amb el cap una mica més eixorivit i els peus de nou a terra, va arrencar una per una les 108 plantes de marihuana que havia fet créixer amb tanta dedicació per cremar-les, tot seguit, a la llar de foc. La flama petita i blavissa cremava amb la tristesa de qui se sap a les portes de l’altre barri però s’aferra a la vida com pot.

La Maria va córrer a engegar el televisor per mirar d’aplacar el dolor i les llàgrimes amb qualsevol distracció banal. Va cruspir-se dues empanades gallegues i una capsa sencera de cookies mentre veia com quatre dones i dos homes es tiraven els plats pel cap; les gaseles de Grant copulaven com ho havien fet tants cops, al terrat, ella i l’home sense polze de l’ull aixafat; els lleons caçaven les gaseles; i centenars de nens petits patien desnutrició i morien a la Banya d’Àfrica.

“Si n’hi ha de dolor al món i jo aquí, al sofà, sense fer res”, va dir-se la dona que tornava a sentir el formigueig en braços i cames, i el cor a dues-centes pulsacions. Sense adonar-se’n, el centenar de maries s’havia consumit i, en fer-ho, havia convertit el menjador en un núvol concentrat de cannabinoides equivalent a desenes de cigarretes que cremen al mateix temps. Va ser així com la Uana va tornar a posar els peus en aquella casa i va apropiar-se del darrer desig de la Maria per desfer-se’n després.

-No em puc quedar de braços creuats. Haig de fer alguna cosa pels nenets de la Banya d’Àfrica!

[Continuarà]

110813marihuana+

Anuncis

One response to “Maria de dia, Uana de nit (II)

  1. Retroenllaç: Maria de dia, Uana de nit (I) | Mar de lletres·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s