El cambreret, les brasileres i una tropa d’escàndol

[Text: Aleix Cabrera / Veus: Aleix Cabrera i Mar Cercós / Música: Jean-Luc, d’Els amics de les Arts; I want some sugar in my bowl, de Nina Simone; i Written in the stars, de Rachel Portman.]

SERÀ UN SOPAR ENVASAT A PRESSIÓ, pensa en Johannes quan, després d’esperar gairebé quaranta-cinc minuts de l’hora acordada amb el restaurant, aconsegueix esmunyir-se a través de la porta. El cambrer emboteix el grup –gairebé una trentena– en una sala petita de parets encalcinades i sostre alt amb les bigues a la vista. La pinya es reparteix en dues taules. N’hi ha una més que ocupen quatre brasilers que, en silenci, degusten plats de cuina genuïnament mediterrània.

Al cap d’unes quatre o cinc copes de Gran Caus negre, el sector peixater de la taula s’alça i pregunta als brasilers si coneixen bé la ciutat perquè –ara assenyalen en Martí Bofarull– tenen un guia turístic a la taula. Una de les peixateres encara hi posa més sal i s’inventa que en Bofarull és l’ideòleg de la Gran Guia Hol·logràfica, un prototip que ja ha il·luminat les fires de Frankfurt i Nova York. A l’instant, dues de les brasileres salten de la taula per veure de prop “aquest geni de l’era digital”. Una d’elles  si posa de cantó, li passa un braç per la cintura i amb l’altre sosté la càmera tan lluny com pot i orientada cap a ells.

–Una gracinha! –crida amb veu de lloca.

L’altra llença preguntes com qui reparteix naips sobre un tapet verd: que com és que fa de guia quan és tan talentós, que si el talent el té només al cap, que si el cap se li’n va quan la veu, que si la veu l’ha deixada a les fires internacionals…

I ell que s’empassa els nervis i, prudent i educat i persona i professional com és, li respon amb una oratòria que la deixa seca. Mentre la desarma amb la tangencial dels vectors equidistants que es presten a la resolució digital d’una era encara per donar-ho tot de si, mentre dura l’inacabable circumloqui, la Lina no treu els ulls de sobre el cambreret a qui, de ben segur, dobla l’edat. En Johannes, que ho veu, s’alça com qui va al lavabo però s’entafora a la cuina i proposa un joc als cambrers. Ells que si avenen comencen a desfilar un per un per la petita sala i, cada vegada, un d’ells s’asseu a la cadira òrfena que descansa al costat de la Lina. Només són deu segons, un “tot bé, us agrada el menjar”, però és prou temps per sacsejar les papallones que la Lina manté captives a l’estòmac.

En Ramiro que també s’ha fixat en el joc de mirades xerra a en Johannes que han passat tots menys el cambreret de la Lina. Així que s’aixeca i redreça el joc. El cambreret si avé amb la condició que si volen licors els prenguin amb les copes o gots que ja hi ha a taula. Consentit el tracte, el cambreret entra en escena, s’asseu com qui no vol la cosa i, a diferència dels altres, mira directament la Lina amb uns ulls hipnòtics. Si fos pel·lícula, la Lina se li hauria rendit als peus, el muntador hauria escurçat els plans fins al detall d’unes mans que es freguen i la banda sonora s’hauria intensificat amb un to triomfal. Però, la realitat és més prosaica i el moment s’esberla pel toc peixater d’una sorollosa cantarella:

–Que se besen, que se besen…

–Com he caigut tan baix… –es diu amb un fil de veu el cambreret, que no fa pas gaire es contornejava amb ínfules de seductor, convençut de poder matar-les a totes amb la mirada.

–Ens pots dir quants anys tens? –li pregunta procaç en Ramiro.

–Vint-i-tres –fa ell amb la mosca el nas–. Algú ha guanyat l’aposta?

Ja dempeus, el cambreret recull plats, copes i coberts perquè ja és hora de plegar veles. A fora, s’ha girat un aire fresc, impropi d’un mes de juliol, i dues persones es fonen dins d’una mateixa jaqueta, cadascuna fent ús d’una de les mànigues, mentre miren de veure una pel·lícula sota les estrelles. Però aquesta ja és una altra història!

Anuncis

One response to “El cambreret, les brasileres i una tropa d’escàndol

  1. Guauu, quin domini del llenguatge, Aleix!!! Però no sé per quina raó m’ha agradat especialment l’última frase, és una imatge preciosa: “A fora, s’ha girat un aire fresc, impropi d’un mes de juliol, i dues persones es fonen dins d’una mateixa jaqueta, cadascuna fent ús d’una de les mànigues, mentre miren de veure una pel·lícula sota les estrelles. Però això ja és una altra història!”… Serà el meu punt romàntic… A veure si ens expliques com continua aquesta altra història… Petons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s