Somnis de bar

[Text i veu: Aleix Cabrera / MúsicaThe nearness of you, de Norah Jones.]

UN MES I ESCAIG MÉS TARD, el mateix individu torna a seure a la taula, vora l’envà de vidre, i torno a posar-li un tema de la Norah Jones, que sé que l’entusiasma. Igual que en l’ocasió anterior, ha demanat un cafè sol, “en tassa no en got”, i no ha tocat el sucre. També com l’altra vegada, ha tret un petit ordinador blanc de la motxilla vermella. Mentre el posa en marxa, aixeca el cap, repassa el vestíbul i somriu. Sí, noi, aquest cop no hi ha cap cua descomunal per comprar els bitllets; de fet, no n’hi ha, de cua, i tenim quatre taquilles obertes i no dues. Tampoc no s’ha format cap filera de viatgers indignats o queixosos, perquè avui, sortosament, no hi ha res a reclamar. D’això somrius, oi?

I, ara, què coi mires? Per què m’observes així? Ja sé el que penses, t’ho veig als ulls, que no tinc prou encant, oi? Sí, és la mirada bohemia de qui voldria ser en una cafeteria parisenca a mitja tarda, amb tot de “flaneurs” asseguts a fora, de cara al carrer, mentre el sol torra l’escena. Ah, no! Tu tens al cap un d’aquells locals londinencs, de taules i cadires de fusta, parets emmirallades i delicades làmpades i aplics de paret, que fan olor a te i pastís amb crema anglesa. Segur que també t’estaria bé, un pub irlandès, tot de fusta envellida, a mig matí, quan no el freqüenta a penes ningú. Sí, t’hi asseuries i deixaries passar els minuts i les hores, al costat d’una pinta negra i aquesta inseparable blanca andròmina de la poma lluminosa! Flairaries el local i imaginaries tot el que hi ha pogut passar la nit abans i llavors ho escriuries.

Els teus ulls m’ho diuen tot de tu i, de ben segur, que les meves parets i la forma com m’han decorat diu molt de mi. T’he decebut? Crec que no m’haig de disculpar i tu ho saps, els bars d’aquest país som així, allò que vosaltres, els humans, anomeneu “bar Manolo”. Els cartells dels menús i plats combinats descolorits, safates de tapes intactes darrere el vidre, les capses de begudes i els barrils de cervesa a la vista, el terra brut…

No m’ho facis veure, que prou pena tinc. A mi ja m’agradaria assolir un altre rang, o una categoria més fina, si li vols dir així, però sóc el que sóc, un bar d’estació, on la majoria de gent hi passa d’una revolada, tret d’individus com tu. Sort en tinc de vosaltres i de la música i de què ja no s’hi fumi. No somio a veure, algun dia, la llum del sol, perquè sé que això no pot ser, sóc on sóc i això no ho canviarà ningú. Em resigno a pensar que algun dia, esperem que no gaire llunyà, deixaré de ser “bar” per convertir-me en “cafeteria”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s