La noia coixa vora l’estany

Estany de Banyoles

BANYOLES ENCARA FA OLOR D’HIVERN a mitjan març, quan tot just brota la primavera més tendra. La fumera de les llars i la cendra fragant s’escampen per arreu i es barregen amb l’aire humit i fresc del Pla de l’Estany. És un ambient que purifica els pulmons i els banyolins, que ho saben, aprofiten la darrera llum del capvespre per fer esport a l’aire lliure o passejar. En Ramon ja ha tancat els vint cavalls als estables i ha apilat els fems contra el mur que dóna al pati del darrere. A primera hora del matí, abans que no plogui, els carregarà amb el carretó fins a l’hort. Ara, ja és massa tard. Està cansat i té ganes de fer un bon mos i reposar una mica.

–Víctor, per avui, ja n’hi ha prou –diu al vailet de Can Deulovol, que li dóna un cop de mà a canvi de quatre xavos.

El nano no té els estudis acabats. Va deixar-los a mitges. Mai no li ha agradat estudiar, ho trobava inútil per a ser pagès. Així que, un bon dia, son pare li va dir: “Molt bé, doncs si no vols estudiar, t’hauràs de buscar una feina i guanyar un jornal”. Però de feina a la contrada, poca, i en Ramon va voler donar-li un cop de mà.

–Mira, la coixa –murmura en Víctor i torça el cap cap a una noia d’uns vint anys que camina vora el llac.

En Ramon no li fa cas. Passa el forrellat als estables i després hi posa el candau. Tot seguit, es canvia les botes d’aigua per les espardenyes i es posa l’abric, amb la prudència de qui no vol que la suor freda li jugui cap mala passada. De camí cap a la plaça Major, es creuen amb un jove que fa tota la impressió que en duu una de cap. Justa la fusta, quan l’han deixat enrere, els llença un iogurt des de la cantonada, que rebota contra la paret de pedra vista i cau just als peus d’en Ramon.

–Policia! –crida al Mosso d’Esquadra que fa la ronda–. M’acaben de llençar un iogurt. Ha estat un brètol. No, no s’amoïni, era un nano d’uns quinze anys. Li ho dic perquè en tingui constància.

A en Víctor li encanten aquestes situacions d’en Ramon i tot sovint s’ha d’aguantar les ganes de riure. Alehsores, la veu passar de nou i fa tot seriós:

–Mira, la coixa un altre cop. Com ha pogut anar tan de pressa?

–És la filla mitjana dels Roure. Crec que li diuen Agnès. Va quedar esguerrada en caure-li una euga a sobre, però sempre ha tirat endavant. Té més voluntat i perseverança que els meus vint cavalls plegats. Potser no arribarà la primera, però arribarà allà on vulgui.

Després de la plaça porxada, en Víctor segueix sol cap a casa. Camina pensarós a uns metres de distància de la noia coixa. Se la mira de dalt a baix. Cada cop que la cama dreta cau a plom sobre el terra, sembla que se li desconjunti el maluc i fa un moviment peculiar, cap amunt i obert, que esdevé una nova passa maldestra.

Al cap d’uns minuts, el noi decideix avançar-la i examinar-la de més de prop. Ara, ha pogut veure-li l’expressió de dolor a la cara cada cop que reclina la cama malmesa. Prem els llavis amb força i tanca una mica l’ull esquerre. També s’ha fixat que tragina una carpeta i un parell de llibres d’història. Ell fa mesos que no n’obre cap, de llibre. Mai no s’hi ha trobat del tot còmode amb les lectures, els treballs i els examens, i sempre s’ha sentit dir que anava massa lent i era un llast per a la resta de la classe. Lent potser sí, però no per això menys capaç. Qui ha dit que el ritme ha de ser el mateix per a tothom?, es pregunta mentre gira el cap per mirar un altre cop la noia coixa.

Anuncis

One response to “La noia coixa vora l’estany

  1. Retroenllaç: Banyoles, temporada de bany | Mar de lletres·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s