Confusió ferroviària

NO S’HA INFORMAT PER MEGAFONIA ni a través de les pantalles de l’error de destinació del tren de mitja distància. A l’andana 2 de l’estació Barcelona-Passeig de Gràcia, alguns viatgers es mostren confosos i es pregunten els uns als altres què ha passat. “El tren que anava cap a València ja ha passat, doncs?”, exclama sorpresa una noia. “Sí, suposo que el primer era el nostre i aquest d’ara és el que va a Sant Vicenç de Calders”, li respon una dona més gran però igual d’estupefacta.

Davant dels infortunis, la gent fa pinya i un petit grup de viatgers afectats ha decidit tornar a les taquilles de venda de bitllets per reclamar l’import íntegre del bitllet i deixar constància –una taca– al llibre de reclamacions de la companyia ferroviària. Els atén la supervisora comercial de l’estació, que respon al nom de senyora Gil. La dona, d’uns cinquanta anys, un metre seixanta d’estatura i un pitram considerable, gasta unes maneres poc apropiades per algú que treballa de cara al client. Atén els viatgers a la dreta de les taquilles, en un mostrador improvisat que comformen dues planxes metàl·liques amb dos potes amb rodetes.

La desena de viatgers es mostren sulfurats per la mala informació i la desatenció a peu d’andana i n’exigeixen una disculpa que no arribarà. Ben al contrari, la senyora Gil, amb un cinisme feridor, deixa anar:

–Los trenes son cosa de Renfe y yo soy de Adif.

–Sí i Adif és l’empresa responsable de la gestió de les estacions i per tant hauria d’informar correctament de les arribades i sortides dels trens. A més, vosté dóna la cara per dues empreses, fa un servei d’atenció al viatger… Com a mínim podria disculpar-se! –comenta indignat un dels viatgers que ha perdut el tren i haurà d’estar-se prop de dues hores a l’andana fins que arribi un altre tren.

La senyora Gil es mostra arrogant i descarada, aboca el tors endavant en actitud ofensiva, tot i que manté els braços creuats i una cama rere l’altra, buscant una protecció inconscient. Li caldrà perquè la cua d’afectats va creixent i tots remuguen queixosos, tret d’una dona de cabell rogenc que es posa de la seva part i, amb el to d’inqüestionable salvadora de la humanitat vers l’adversitat, fa veure a la resta que la senyora Gil no n’és la responsable.

Un cop feta la reclamació, els viatgers no poden tornar a l’andana, abans han de fer cua –una única cua d’unes quaranta persones– per demanar un passi d’accés a l’única taquilla lliure de les nou que podrien funcionar. A la cafeteria de davant, dues dones serveixen cafès i esmorzars sense parar, mentre sona Ella baila sola. Un oasi subterrani on també s’hi serveix el somriure que la senyora Gil sembla haver oblidat. El millor d’això és que és efectiu i gratuït.

[Música: ‘Respect’, d’Aretha Franklin]

http://live1.goear.com/listen/20a8ffd1f0d9ede023d81f7dc120954a/4db6b943/sst/mp3files/19082006/b088b603ab7a3f12be7522770a079285.mp3″
Advertisements

One response to “Confusió ferroviària

  1. Retroenllaç: Somnis de bar | Mar de lletres·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s