Passeig de postal antiga

Cafè Richmond de Buenos Aires (Argentina)

COM QUE LA PLUJA NO VA DONAR CAP MOMENT DE TREVA fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d’amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s’assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires…

Al Richmond, vam prendre el cafè, que acompanyen amb unes pastes dolces, una de galeta i l’altra de merenga. En acabar, vam baixar al pis de sota, una sala igual de gran, il·luminada amb llums fluorescents que donen una tonalitat blavissa a la vintena de taules de billar francès. Els “portenys” (com es coneix als autòctons de la capital) tenen molta afició a aquest joc. S’hi reuneixen, converses, juguen… N’hi ha de tan ben equipats que fins i tot porten guants especials per a jugar al billar. Això sí, tot són homes i d’una fesomia que em fa pensar en personatges de Quino (el dibuixant que va donar a conèixer la Mafalda arreu del món). Per cert, que la Mafalda també és en alguna estació de metro i amb la seva ironia sobre el món malalt, arrenca somriures en un dia gris i fred.

Sala de billar francès al Cafè Richmond de Buenos Aires (Argentina)

Vam recórrer un tram del carrer de Callao i gairebé tot Corrientes avall. Aquest últim vindria a ser el Broadway de Buenos Aires perquè concentra la majoria de teatres, cinemes i locals de revista. Sent el primer dia d’escola, ens va sorprendre que hi hagués tants nens a la sessió matinal dels teatres. Al carrer de Florida, una mena de portal de l’Àngel, ens aturem per dinar a “Los immortales”, seguint un triple consell d’amics i coneguts, per menjar-hi una pizza feta a la pedra, és clar.

A la tarda, revisc la visita a Washington D.C. en descobrir que el Congrés de la capital argentina és gairebé una rèplica del capitoli nordamericà (segons la guia, s’hi van inspirar). La boira destenyeix la ciutat i li dóna un aspecte de postal antiga en blanc i negre, de novel·la negra amb personatges foscos i perduts que mantenen misterioses converses a peu de carrer. Caminem sota un xim-xim suportable mentre ens delectem amb velles relíquies arquitectòniques d’art deco que, no sé perquè, el govern local no restaura i el temps està acrivillant.

Palau de Congressos de Buenos Aires (Argentina)

Ja de nit (això vol dir, a partir de dos quarts de set de la tarda), ens arribem a la plaça de Mayo, a la casa Rosada (sabies que Cristina Fernández de Kirchner va a la feina amb helicòpter?) i creuem el riu fins a Puerto Madero, una sumptuosa zona residencial i d’oci, on Calatrava hi va erigir un pont blanc (no podia ser un altre color!) en homenatge al tango.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s