Els nens que volien ser grans

A EN MARÇAL, LI COSTAVA ENCASTAR PARAULES SERENES quan li bullia la sang. Seria capaç d’exclamar, sense solta ni volta, “hi ha sentència i hi haurà guerra”. Per sort tenia la dona al costat i, coneixent-lo, premia li premia amb dolçor la mà, com indicant-li “paciència, calma…”. L’Estatut havia estat aprovat, refrendat i acceptat en un llarg procés de desgast durant el qual altres autonomies havien redactat i aprovat llurs cartes, i el desgast havia seguit els quatre anys següents en què el Tribunal Constitucional va debatre i finalment acordar un esborrany de sentència.

–Una sentència que fereix l’Estatut, però que esperona la nostra catalanitat més que mai –va exclamar el cap de colla, en aquella reunió improvisada al casal del barri.

Com un revulsiu, aquella sentència –el setè esborrany– aixecava reaccions en cadena entre homes i dones i, veient les seves faccions contretes, molestes o capficades, feia tota la impressió que s’obria un nou camí sense retorn.

–És hora de ser valents, que el “país petit” de Lluís Llach es faci gran d’una vegada –va cridar en Marçal des d’una quarta filera.

–Tant de bo que el PSC s’escindeixi d’una vegada del PSOE –va murmurar-li la Rosor a l’Antònia, mentre acariciava el carnet d’afiliada el partit–. I que els partits catalans s’uneixin en un veritable front comú deixant interessos a banda i avancin cap a l’única porta que ens queda: la independència.

–No ho veig clar. No m’agrada el to d’aquesta reunió –va fer el marit de la Rosor, en Quimet–. Cal construir el federalisme i el veritable estat de les autonomies. No hauríem de posar més fronteres sinó treure-les i avançar cap a l’espai únic compartit.

–Però, què passa quan aquest espai, digues-li Espanya, digues-li Europa, digues-li món, no respecta la teva identitat, la teva cultura, la teva llengua… quan se’t burlen a la cara una vegada i una altra, et menyspreen però s’abeuren de tu, et ridiculitzen però t’enalteixen cínicament a la cara i constantment et posen pals a les rodes perquè no avancis més que ells? –va preguntar d’una tirallonga en Marçal, ficant-se en una conversa privada–. Quan això passa, vol dir que no t’estimen. Ens volen per interès però no ens estimen. Mai no ho han fet. Ens odien sonorament o en silenci, i la tirria acabarà per fer-se mútua sinó ha passat ja en una banda o altra.

–Una manifestació com la que s’està plantejant només atiarà el rebuig –va contestar-li en Quim– i una frontera allunyarà la bona convivència.

–Si cal posar la frontera per poder ser lliures, per poder pensar, dir i fer en català sense haver-nos de sentir dir més “en cristiano, por favor”, si volem créixer d’una vegada, fem-ho! Espanya no ens respecta, ni tenim un lloc a la seva Constitució.

–Molt bé, doncs, donem per invàlid l’Estatut i, per tant, la sentència, i posem les bases del nostre país, la nostra Constitució –va seguir la seva dona, convençuda que s’acabaria formant un front comú, ciutadà i polític capaç de donar el cop de falç.

La colla va afegir-se a les manifestacions multitudinàries. Per una vegada, només per una vegada, van anar tots a la una. Van creure que no hi hauria volta de full. Però la pàgina estava escrita per darrere i després d’aquesta en venia una altra i una altra, perquè eren molts els qui, ploma en mà, volien escriure el futur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s