Restes del naufragi, material de desguàs

Encara vaig sentir murmuris a l’escala una bona estona fins que es van esvair. Per fi, una mica de silenci i temps pel descans. Durant la nit, ja n’havia gaudit amb compta-gotes, d’aquest silenci, cada cop que algú volia fer un riu, em tocava baixar a obrir-li la porta. Aprofitava per asseure’m còmodament al sofà i, en una de les ocasions, m’hi hauria quedat endormiscat.

En tancar la porta no només els havia dit a reveure a ells, sinó també als nervis i al cansament, sobretot després d’haver fet una mitja endreça a corre-cuita. Obertament, l’hauria deixada per a l’endemà, un demà en què ja hi érem immersos –sempre he pensat que la franja onírica separa un dia de l’altre i no la mitjanit–, però algú va suggerir fer-ho aleshores per aprofitar el viatge dels que anàven de baixada.

Però els de baixada estaven massa bé allà dalt i feia la impressió que no es mouria ni Cristo i seguirien fent-la petar amb aquell to de m’interesso-pels-teus-assumptes-però-no-triguis-en-acabar. Barbotejaven frases etíliques d’adolescents tardans, mentre un recordava aquella antiga xicota. Tot seguit, li van riure una gràcia.

Calia anar per feina, volia perdre de vista la nit, posar-hi el punt. Així que vaig començar a aplegar gots de terra –mira que n’arriba a ser de porca alguna gent, i això que havíem posat bosses per a la brosssa– i va ser aleshores quan em vaig clavar el ferro rovellat. Ni me’n vaig adonar. L’únic que vaig notar era que el cap era una mica xop.

Escales avall, amb dues cadires, un parell de bosses plenes i els altaveus, vaig fer un crit al veí de dalt, per donar-li les gràcies i acomiadar-me’n, però ja no hi era. Darrere meu baixaven un parell de “tumba-tumbes” i vaig acomiadar-m’hi amb un adéu un xic aspre.

A penes havia estat dos quarts d’hora al llit, que vaig optar per llevar-me. Tenia mal de cap, estava inquiet, clarejava. Eren gairebé les sis del matí. Potser podia anar a la platja i fer fotos del sol naixent… No, valia més que tornés al terrat i plegués tot el que hi havíem deixat.

Alguns graons de l’escala estaven enganxifosos per les restes de mojitos, cerveses o ves a saber què. Els llums encara feien pampallugues. Els vaig desendollar i vaig seguir amb les guirnaldes que penjaven de banda a banda. L’aire fresc, la calma aparent i algun petard escadusser acompanyaven la neteja.

En una hora, podries haver dit que allà no hi havia passat res, si no fos pels regalims gomosos d’algunes begudes. Feia una certa llàstima tot plegat. La màgia s’havia esvaït i amb ella ho havien fet la música i les rialles. Tanta feina per aixecar-ho, tanta per desmuntar-ho i tan efímer el període intermig. Pels volts de les set, vaig aclucar els ulls, aquest cop tranquil i sense mal de cap. Era l’hora de tancar un dia per donar pas al següent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s