La gran poma

NOU ANYS DESPRÉS de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l’economia i les finances, i ja està? Tret d’imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?

Des de la finestra de casa, he vist ploure “cats and dogs”. L’anomenat manetes del bloc d’estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d’aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n’entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.

La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te’ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l’Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park… Però deixes de veure’ls quan surts d’aquí i t’endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors, fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s