Anares i tornares (viva)

ABANS D’EMPRENDRE EL VIATGE, no les tenies totes i de papallones a la panxa, en canvi, en tenies un munt. “És un repte, una experiència, val la pena provar-ho”, vaig encoratjar-te. Només va ser un dia. Has anat i has tornat; sana i estàlvia, com se sol dir.

Els de Madrid no tenen mala jeia, però són com són. Vas demanar-los sisplau que t’enviessin els bitllets del TGV amb prou antelació perquè, com a mi, t’agrada tenir-ho tot ben lligat i relligat, per tranquil·litat teva. Doncs, a un dels individus de l’editorial no li van faltar ocasions per recordar, sempre davant d’altres, allò de “la catalana, que no suporta els retards”. Una manera descortès d’exagerar un fet, portar-lo a la repel·lència per amagar un defecte nacional: la impuntualitat.

Després, vas coincidir amb aquella dona, també madrilenya, també de l’editorial, que amb veu d’amoïnada et va dir que “cal fer alguna cosa amb els nens de Madrid, perquè no creixin amb aquest odi contra Catalunya, que això del Barça i del Madrid fa molt mal”. Tallant una possible disputa de falsos contraris, vas i li dius que l’esport només és un joc i que justament els nens són els primers en entendre-ho.

La dona de Madrid i riure imposat (galtes tibades i dents serrades, a l’estil Renée Zellweger) prossegueix pel mateix camí. Uix, i els valencians són pitjors que els catalans, fa i s’explica: “El meu marit i jo, tenim una casa a València, on estiuejem, et pots creure que valencians i madrilenys hem de viure separats, que ni ens barregem per evitar la discòrdia?” Era per tallar-la amb un “esto no viene a cuento” (tot i que de contes no n’hi faltaven a la sala). Però tu, educada i reflexiva de mena, li vas fer veure que les diferències no són motiu per sembrar l’odi, que al teu bloc viviu gent d’arreu de l’Estat, de nord a sud, i hi ha una excel·lent entesa.

Qüestions de protocol, comentes. Potser sí. Avui he vist imatges d’en Montilla en un parc de bombers i feia aquella cara d’incomoditat, de saber que has de ser-hi sense tenir-ne ganes i de parlar perquè toca. Tot i això, hi ha qui sap defugir convencionalismes, que no s’està de ser un mateix, d’equivocar-se i riure-se’n, de dir el què pensa amb respecte, de saber dir no o “no vindré a dinar, prefereixo visitar el Reina Sofia, abans que surti el tren”, mentre altres continuen amb la farsa: “Ay, nos hubiera encantado invitarte a comer”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s