Com els de Valldaura

PLOU. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que s’ha de saber (o voler) trobar. Darrere l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

L’ascensor s’atura, de baixada, al segon pis i hi puja una veïna i el gos. No para de ploure, murmura, la pluja ens esguerrarà el cap de setmana. Dona, li dic, ja tocava. Però ella torna a insistir amb el paper de víctima. M’explica que el cap de setmana havien organitzat un campionat amb els nens de l’escola i que l’hauran de suspendre a causa de la pluja per segona vegada. Aleshores, proposa que plogui a les nits i de dilluns a divendres. Està clar que mai no plou al gust de tothom, faig, però, per a mi, ja pot seguir-ho fent. A veure si ens hauran de donar una lliçó els de Valldaura que, com fa la dita, sempre la deixen caure.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s