Íncipits

HI HA MOLTS TIPUS D’ESQUERS. Tants com peixos al mar… i els llibres també tenen els seus.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l’únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d’Unai Elorriaga.)

M’encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l’aire de confiança. M’imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d’una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d’entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l’estil David Copperfield, però no tinc ganes d’explicar-los res d’això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l’escena, és el torn de l’acció.

«Als límits d’un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L’avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d’estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d’un cel sense núvols, sense un alè d’aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d’Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: “En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l’assumpte no li interessa”.» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l’honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil’s Row, que corrien embogits al voltant del piló i l’apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S’hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d’or i marbre dedicades als déus…» (Momo, de Michael Ende.)

Advertisements

8 responses to “Íncipits

  1. >Gràcies Pink! Tot un detall. Però no hi crec gaire en aquests concursos que s’anuncien per internet o per mail. Més aviat em fan pensar en campanyes publicitàries encobertes o noves estratègies de màrqueting.

  2. >Hola Aleix, la veritat és que té més gràcia un incípit insípid, que també n’hi ha, a cabassos. El llibre aquest del Cabré no deu ser “La matèria de l’esperit”? Potser en té un altre que es diu com tu, més ric, però no em sona i aquest de la matèria de l’esperit, que és com paradoxal, és bo.

  3. >Moltes gràcies per l’observació Miquel, ja ho he rectificat. Haig de dir que “íncipit” no és altra cosa que començament o principi d’una obra o d’una peça musical, però la vaig descobrir en un llibre d’en Jaume Cabré, Riquesa d’esperit, molt recomanable a lectors i escriptors, i em va agradar, la vaig guardar al calaix de la memòria fins ara. Ah, tens raó, el DIEC no la contemple, però l’Enciclopèdia Catalana, sí.

  4. >Aleix, jo també em pensava que íncipit era una paraula plana i tan propera, fonèticament, a insípid. Però no fa massa m’ho van corregir i feta la consulta a l’alcover moll i al diccionari de l’enciclopèdia ho confirmo, la paraula és esdrúixola. Per cert, que al diec, si no ho he fet malament, ni surt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s