Becky, una noia sense papers

CORDA FLUIXA, tensió mental i un parell de llagrimes: la Becky ha perdut els papers o s’ha perdut a sí mateixa enmig d’una interpretació fallida? De caràcter inestable i voluble, tant aviat la descobreixes somrient, agosarada, optimista i emprenedora, com te la trobes en un racó, pusilànime, voluble i derrotada.

Fa un parell o tres de dies, em va confessar que no li agradava la feina que feia, però que era la millor opció de les que li havien ofert, perquè de tant en tant podria escampar la boira. Fou poc sensata. Ara, diu que es cansa d’anar amunt i avall, que se sent una mula de càrrega i que ha deixat d’aprendre res, o encara més, que ha deixat de sorprendre’s.

Perdre la capacitat de sorprendre’t, de meravellar-te o d’entusiasmar-te, és de les pitjors coses que et poden passar a la vida. És com si se t’hagués aturat el motor que et propulsa, la curiositat que et pica a descobrir nous móns. “Quan vaig arribar, vaig decidir ser submissa, acceptar el que em vingués i punt”, va explicar-me amb to pesarós, “Ja sabia quin era el meu paper”.

Vaig mirar de fer-li entendre que no hi ha cap paper establert, que el paper se’l fa cadascú, que abans de llençar la tovallola i enfonsar-se en l’autocomplaença i l’etern lament, podia verbalitzar què la feia sentir malament i provar de posar-hi remei. “És igual” fou la seva resposta reiterada a cadascun dels meus intents. Desarmat, vaig decidir allunyar-me d’aquest camp de batalla on tot sembla perdut.

Anuncis

6 responses to “Becky, una noia sense papers

  1. >En ocasions els canvis podern arribar de forma espontània, atzarosa. Però amb el temps he arribat a la conclusió que tu també els pots provocar. La qüestió és voler-ho i encara que sembli una fotesa, cal començar a canviar coses de la rutina. Aleshores l’engranatge es posa en marxa o es mou cap a un altra banda.

  2. >Bé, jo em sento identificada amb alguna part de la vida de la Becky. Sé que en algun moment arribarà un canvi radical, però el meu problema és que no sè per on em vindrà. Intento buscar entre la boira i no sé si vindrà de front, de costat, per darrera, sobrevolant-me o agafant-me els peus.

  3. >La desmotivació no li és de gran ajuda, però l’actitud tampoc. En lloc de mirar el cantó positiu… Sempre amb aquella cara tristota i posat de víctima.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s