Salvada per la intuïció

HAVIA ENFOSQUIT. Era tard. X no sabria dir ben bé quina hora era, però era tard. D’això no en tenia cap dubte. Als accessos per a vianants de l’aparcament de cotxes del Passeig de Gràcia, comprès entre els carrers de Diputació i Consell de Cent, hi havia dos homes. L’un a tocar de l’ascensor i l’altre a peu d’escala, amb el telèfon mòbil a la mà. Tots dos amb vestit —un fins i tot amb mocador al coll, com un dandi— i el cabell curt, ben arreglat. Prou polits i elegants per no aixecar sospites. De totes maneres, X no les va tenir totes i no va deturar el pas mentre avançava escales avall. Aleshores, va adonar-se que l’home que tenia el mòbil enganxat a l’orella parlava amb un deix àrab —«halamahà», va imitar-lo— i que, probablement, comentava la propera jugada amb l’interlocutor del costat.

X va notar que algú la seguia i en lloc de seguir fins a la tercera planta del soterrani, va quedar-se a la primera, mig amagada darrera d’un cotxe. L’home que l’havia seguida, el del mocador al coll, va fer una ullada als vehicles, però no la va veure i va seguir avall. Aleshores, X va atansar-se a un treballador de l’aparcament i, sorprenentment, no va exposar-li les seves pors, ni tant sols li va demanar ajut. Només, li va preguntar on era la màquina per efectuar el pagament i alguna altra fotesa, que no recordo, per fer temps i deixar que l’home de pell bruna que l’havia seguida marxés.

Uns minuts més tard, X era dins del cotxe, aturada en un dels semàfors del Passeig de Gràcia, just al costat dels accessos a l’aparcament. Va girar el cap i els va veure. Al costat dels dos homes, un tercer que no hi devia tenir cap relació, també amb pintes d’executiu, xerrava animosament per telèfon. Una avinentesa que els dos sospitosos van aprofitar per agafar l’ordinador portàtil que tenia a terra, al costat. Tot va anar molt de pressa. Ordinador sota l’abric, just quan el semàfor de vianants es posa en vermell, i els dos homes surten esperitats cap a l’altra banda. En un obrir i tancar d’ulls, no n’hi havia ni rastre. Encara sorpresa, X pot admetre que les seves sospites no eren infoses. Qui sap de què l’havia salvada la intuïció.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s