‘La conxorxa dels enzes’

Ignatius Reilly

ME L’HAVIEN MITIFICADA tant aquesta novel·la de John Kennedy Toole, que potser la vaig emprendre amb massa ganes, tantes, com perquè no n’hagi gaudit com esperava. Si bé al començament del llibre els personatges em van caure en gràcia, per com en són d’estrafolaris i ximples, per com te’ls arribes a imaginar de bé a partir de les acurades descripcions que en fa l’autor, a mesura que avançava en la lectura, tant d’histrionisme em va començar a cansar i la lectura se’m va fer cada cop més feixuga.

Això va ser més o menys cap a la meitat del llibre —la pàgina dues-centes, que no és gaire— i, us ben asseguro, que em vaig imposar la tasca acabar-lo. Una decisió que no s’adiu amb la meva manera de fer. Un dia vaig descobrir que per gaudir realment de la lectura, havia d’acceptar que no tots els llibres havien d’agradar-me i que, per tant, havia de ser capaç de deixar-los a mitges, sense cap mena de pietat per a l’autor ni cap mena de compassió per als personatges que no arribarien mai al final, perquè el lector es negava a acompanyar-los-hi.

Aquesta vegada, però, vaig acabar de llegir la novel·la. Potser perquè me l’havien deixada i sentia el deure de fer-ho, per poder-ne donar l’opinió amb fonaments. Potser perquè em negava a acceptar que la història, que alguns havien qualificat d’irrisòria i eloqüent, no em provoqués més que dos o tres somriures al començament per abocar-me al desinterès més tard. Potser perquè no podia admetre que un «premi Pulitzer» em desagradés.

Al meu parer, la història d’Ignatius Reilly —un egòlatra abominable, llardós, pudent i maldestre— pateix d’un excés de bogeria, més que res, pel nombre de sonats que hi desfilen i donen nom al llibre. Qui sap si no era aquest el mal de l’autor que el va precipitar al suïcidi sense que haver publicat l’obra, una tasca que va ocupar la mare de Kennedy Toole fins que va trobar un editor receptiu. Sens dubte, la curiosa i fatídica realitat s’ha convertit en tot un embolcall de luxe per una ficció massa sobrevalorada.

«La grandeza de mi psique, la complejidad de mi visión del mundo, la decencia y el buen gusto que revela mi porte, la gracia con que me muevo y actúo en el cenagal del mundo de hoy… todo esto confunde y asombra al mismo tiempo a Clyde.» (Ignatius dixit)

Anuncis

6 responses to “‘La conxorxa dels enzes’

  1. >Home, tant com llençar un llibre, prefereixo regalar-lo a qui entusiasmi l’autor o, en el seu defecte, alliberar-lo en un espai públic. En tinc un de Saramago pendent per fer-ho, no el vaig poder acabar i això que el vaig encetar dos cops! Era el de l’home duplicat, sense paràgrafs ni guions, i amb frases interminables.

  2. >Aleix, a mi em va passar el mateix. Ja fa uns quants anys, sí… i em sembla recordar que no el vaig acabar.Tens raó: hem de tenir la llibertat i la gosadia per deixar un llibre a mitges, si no sap captar el nostre interès, o arribar-lo a llençar oa fer desaparèixer de la nostra biblioteca.Salutacions cordialsVíctor Pàmies[Raons que rimen]

  3. >Camino incierto, yo creo que no estamos hechos para todos los libros, e incluso hay relaciones libro-lector que deben encontrar su momento. Puede no gustarte un día, y al cabo de dos años maravillarte. A mi me pasó con El perfume. Lo leí hace un par o tres de años y mes fascinó.

  4. >Hola Jesús! Doncs sí que és una casualitat. El llibre, vaig acabar-me’l fa mesos però avui l’he tornat a la propietària i abans volia dedicar-li una entrada. N’hem parlat, del llibre, aquesta tarda, i jo també opino que li sobren pàgines, perquè coneixes els personatges de seguida i evolucionen molt poc fins al final. Avança massa a poc a poc. Tot i això, no resto mèrits a les descripcions.

  5. >Hace meses que intento leerlo y apenas paso de las primeras páginas, me ocurre igual con La Historiadora y con Llámame Brooklyn, El perfume y alguno que otro más.Acabaré leyéndolos por cabezonería o por no sé qué.Qué misterio tienen algunos libros que a algunos les gustan y a otros nos cuestan leerlos.

  6. >Quina casualitat! Jo avui també he posat un post sobre aquest llibre. A mi m’ha agradat molt, tot i que li hauria tret unes quantes pàgines, però això em passa amb quasi tots els llibres, potser perquè m’agraden tant els relats curts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s