Deixa que t’encomanin el riure

D’IL·LUSIONS NO ES VIU, perquè no sempre s’acompleixen, però no hi ha res tan cert com que les il·lusions propicien canvis i avenços. Les il·lusions mouen el món. Amb unes paraules així, la Morfia s’acomiada del seus companys de feina, tot i que no tothom l’entén. La Tica, per exemple, afirma, a esquenes de l’altra, que això no és seriós.

Em pregunto què li provoca aquest malestar. La pobra, no suporta veure com algú a qui han acomiadat marxa amb el cap tan alt i el somriure a la cara. No comprèn que no hi hagi ressentiment o tristor per enlloc. Els seus comentaris palesen una clara displicència cap els «feliços de la vida».

«És que sempre la veus amb aquella rialla —diu molesta—. Deu tenir uns fils invisibles que li aguanten l’expressió, perquè és impossible que sempre estigui feliç.» Deixa que rigui, dona, i encomana’t, tu també. No li ho dic. M’ho callo, però de veres que li caldria sortir d’aquest posat sempre seriós, sempre concentrat, sempre tossut. La musculatura facial li ho agrairia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s