No hi ha prou ponts a Barcelona

VOLS VIURE A BARCELONA, a «la millor botiga del món», a la ciutat post-olímpica que mira el mar i dóna l’esquena a les persones? Doncs, abans, empescat la manera de fer-te ric i paga una hipoteca o lloga —que, per ara, és gairebé el mateix. I si la teva butxaca no és prou fonda, sàpigues que tampoc no hi ha prou ponts a la ciutat per aixoplugar tanta mala fortuna. Per contra, els anuncis de «es ven» o «es lloga» creixen progressivament a les façanes barcelonines, i això em fa pensar si a la propera Diada no hi haurà més rètols de Tecnocasa que senyeres als balcons.

Truques alguns dels anunciants. De primer, et despenja una àvia de Vic. Ella i la seva sòcia estan reformant la casa —un tercer prou ben comunicat— i han apujat el preu de 450 a 650 euros des que va marxar l’últim inquilí. Ni més ni menys, que dos-cents d’una volada. A sobre, té la barra de dir-te que no pretenen fer negoci, que a penes guanyen el mínim per al manteniment.

El segon anunciant és una treballadora d’una agència immobiliària. Explica que el pis que publiciten a tocar de la Plaça Lesseps surt per un lloguer mensual de 900 euros. «Impossible per a una persona sola», li dius. I com que és una dona amb recursos —bé, una agència amb molts recursos!— et sorprèn amb una segona oferta. «Tinc un piset la mar de cuco al costat del Mercat de Sant Antoni, d’un sol ambient, amb el bany a banda, és clar, reformat, per només 700 euros al mes, situat en un àtic, l’ascensor arriba fins al quart i cal pujar l’últim tram a peu.» Collons!, era per dir-li, no em vulgui endossar un colomar, senyora! Que per molta reforma, parquet i aire condicionat que li posin seguirà sent una caseta de terrat.

A la tercera, no va la vençuda, per més que ho digui l’aforisme. Situem-nos. Un pis al costat de l’Hospital Clínic, ben comunicat, d’uns 90 metres quadrats, amb tres habitacions, cuina, menjador, una petita cambra, un bany complert i un de petit, per 900 euros al mes. Fins aquí, sembla una meravella si l’han de compartir dues persones, però només hi ha una habitació decent. Les altres dues són escarransides, hi cap un llit individual i algunes prestatgeries. D’armaris, res, que per això ja tenim la cambreta com a vestidor, clarifica la propietària.

La senyora, de mitjana edat i ornamentació barroca, insisteix a fer gala de l’immoble. «És excel·lent per a compartir entre dues i tres persones.» Això si no et toca una de les dues habitacions-zulo, senyora, que tinc dos ulls i un cervell que processa, encara. «A més, he mantingut els mobles metàl·lics de la cuina, els he arreglat tots, perquè ara això és torna a portar molt, és això que en diuen vintage. Igual que els globus del rebedor, també els he conservat. El vintage està de moda.»

No et deixes entabanar. Sona molt bé, molt glamurós, molt xic, i just per això, perquè tu no sintonitzes amb aquesta mena de gent, no dones cap importància a la decoració. Si fos per tu, la canviaries tota de dalt a baix, que tant de vintatge provoca arcades. El que li cal a l’estança és una bona capa de personalitat. Però amb aquests preus, l’única capa que veurà la propietària serà la d’un emir que busca segona residència a Europa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s