Balanç

NO HI HA ANY QUE NO PASSI, SENSE QUE EN FEM BALANÇ. Una obligació autoimposada pels mitjans de comunicació amb idea d’oferir un servei a la ciutadania, que ja s’ha convertit en una tradició més del paquet nadalenc. Seguint la dita “d’any nou, vida nova”, he decidit fer neteja, però quan m’he topat amb l’agenda del 2006, no me n’he estat de fer-li una darrera ullada i el balanç és més que positiu.

No em cal mirar les pàgines per recordar que el 2006 ha estat un any de retrobaments i d’amistat. Un any de viatges, un any de feines, un any de persones i projectes que venen i d’altres que se’n van. Com sol passar, el gener es va mantenir com el mes dels desitjos i dels bons propòsits, que vaig escriure en un paper i tancar dins d’una capsa, mentre arribava el fred del febrer.

Al segon mes, l’any arrencava de veritat i un projecte donava la volta per renéixer, adaptant-se al present i a les necessitats. Malauradament, més endavant l’equip del projecte perdia un nou integrant i ja érem menys de la meitat dels que havíem estat. Com a la novel·la de Els deu negrets d’Agatha Christie, em preguntava qui seria el següent. No vaig trigar a comprendre que la pregunta encertada no era aquesta, sinó unes altres: per què la gent se’n desentenia i per què no en venia de nova? Veient que l’interès per donar-hi respostes no era compartit i que començava a acumular-se la pols a l’engranatge d’aquella maquinària, me’n vaig començar a allunyar.

Pensant en la salut també, vaig optar per deixar una feina que m’esgotava, que em feia sentir oprimit, utilitzat i, fins i tot, esclavitzat. Aquesta va ser millor decisió del 2006: acomiadar-me d’una feina on no hauria prosperat mai, perquè la persona que la dirigia només pensava en si mateixa i en fer «calers», però no en l’equip humà que hi havia al darrera. I ja se sap que si es vol arribar a bon port, cal tenir motivada la tripulació si no vols que se’t morin de fam o se sublevi.

Això va ser al març, quan vaig cursar dues molt bones assignatures gràcies als mestres que les coordinaven —i dic mestres perquè són més que professors—: la Maria i en Cinto. No van arribar «aigües mil» però a l’abril, em van caure dues feines que he fet de forma simultània fins ara. També vaig escoltar un expert del sector que em va dir que la primera feina, si vols trobar una bona feina, és pensar en la feina de buscar feina. És a dir, seure, pensar, estudiar què vols fer, investigar per saber on et fiques i tirar pel dret.

Gairebé a les portes de l’estiu, vaig passar tant fred com feia temps que no passava. Era a tocar del Mont Blanc, als Alps. Des d’allà dalt, vaig sentir com de meravellós és el nostre món, la seva grandiositat i, alhora, la seva feblesa. Que potser els humans no mantenim aquesta paradoxa? D’una forma similar em vaig sentir al Cajas, parc natural dels Andes equatorians. Diuen que Déu és a tot arreu, però si hagués d’estar en alguna banda, crec que el trobaríem en llocs com aquests. Potser per això els temples budistes i tants monestirs han triat punts elevats de la geografia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s