Les dues nines fúnebres

QUINA OLOR FAN ELS CADÀVERS?, va preguntar-me fa temps una companya de feina. Ningú no l’havia sentida, aquesta ferum. Com a molt, la majoria coneixíem l’olor agre de la mort biològica, aquella que desprenen els familiars digerits per una malaltia. Ni que la noia fos vident, al cap de poc, em vaig veure en la situació de respondre a la seva pregunta.

Mentre pujava per les escales tronades d’un immoble deixat de la mà de deu, vaig fixar-me en què les dues persones que em precedien i la que em seguia duien una mascareta. «L’hem comprat a la farmàcia», em va dir una d’elles i va seguir: «El millor que pots fer és respirar per la boca». Ho feia des que havia posat els peus al vestíbul, però de poc servia. La ferum que baixava de l’àtic era prou forta per posar-te l’estómac de gairell. Per sort, feia estona que havia dinat.

Era una fortor intensa que barrejada amb l’aire calent i humit de l’estiu barceloní encara es feia més insuportable. No vaig trigar a associar-la al peix podrit i a imaginar-me la pell purulenta dels cossos sense vida. A mesura que pujava, mogut per una curiositat desassossegada, l’agror de l’ambient s’accentuava. Me’n feia creus que dos cadàvers haguessin pogut impregnar les parets de l’edifici amb aquell tuf, fins i tot ara que ja se’ls havien endut.

Vaig fer una ullada a la casa a través de la finestra del pati i vaig intentar d’imaginar-me quina vida devien fer a partir de la decoració interior. Que una finestra estigués travada amb dues cadires —l’una a l’inrevés damunt de l’altra— feia pensar que aquelles persones temien que els entrés algú. De fet, el veí del costat em va confirmar que mai les havia vistes a la terrassa. «Creia que no hi vivia ningú aquí, al costat», va confessar atònit pel succés.

La imatge que oferia l’immoble era surrealista. Luís Buñuel s’hi hauria recreat a gust en un dels seus films. De les parets de la saleta, en penjaven retrats naïf de gossos i gats. El terra estava plagat de capses, estris innumerables i gruixudes capes de pols. Però enmig del desordre sobresortien dues nines que feien por. Una d’elles duia un barret cònic de festa i l’altra unes ulleres de pasta gegantines.

Amb mirades penetrants, les dues nines escrutaven tot el que se’ls plantava al davant. Convertides en eternes vigies, després que morissin les seves acompanyants de carn. La meva ment va discórrer per l’arxiu fílmic fins arribar a un títol prou terrorífic, «El ninot diabòlic», i vaig preguntar-me quina relació hi hauria entre les unes i les altres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s