Concentració de mitjans

CREMEN ADRENALINA A DIARI, sobretot quan són a punt d’enllestir la feina. Integren una gran família, molt variada. Variada pel que fa a sous —hi ha els que tiren de contractes per obra i servei, força precaris, i hi ha els que s’embutxaquen una «pasta gansa»—; variada també, la família, per les múltiples tasques que es reparteixen. I com en qualsevol família en lloc d’ajudar-se i anar tots a la una, cadascú va a la seva. Parlem dels mitjans de comunicació.

Qui no els hagi vist mai en acció es perd una gran estampa. Tots els periodistes expectants darrera d’una porta, a la caça de la «decla». De sobte, algú gira el pom. S’amunteguen com animals ferotges però… falsa alarma, era la portera. Al cap d’una estona va de debó. La «font», una figura que ells i elles valoren molt —a vegades massa—, creua el llindar de la porta.

Els càmares busquen el millor angle sense pensar en comú, sense adonar-se que si tots es posessin del mateix cantó i algú aguantés els micròfons a sota tindrien la «font» mirant-los de cara a tots i no en un posat egipci. Ara que, ben mirat, sempre hi hauria algun fotògraf disposat a aixafar-los el pla —mai millor dit—, ja que molts d’ells tenen el defecte de veure-ho tot amb un sol ull, el de l’angular. Per la mateixa regla de tres podríem dir que els reporters de ràdio persegueixen la «declaració» amb una sola orella, però solen ser els més respectuosos. Els de premsa, en canvi, com que no poden enregistrar la conversa s’han d’apropar a un pam de la famosa i admirada «font» i, per consegüent, esguerren el pla als càmares i als fotògrafs.

La solució és ben simple: ordre i concert. Només caldria dedicar un instant a estirar les neurones i descobrir la disposició idònia perquè tothom pogués tornar a casa amb la feina ben feta. Els fotògrafs no volen res més que la foto, tant els fa què diu la «font», així que per què no disparen els seus aparells durant cinc minuts i deixen la via lliura pels següents?

Ara queden els operadors de càmera, els periodistes de ràdio i els de premsa. Molt bé. Premsa darrera la «font», també als costats, per què no. Els de ràdio també als costats o al davant i ajupits per no fastiguejar els càmares. I finalment, els que enregistren en vídeo, tots en bateria i al seu davant, ajupit com els periodistes de ràdio, algú que aguanti dos micròfons amb cada mà. No és tan difícil, oi?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s