L’ombra del Sónar

BARCELONA VOL SER UNA CIUTAT D’AVANTGUARDA, cultural i moderna, i tan «progre», que a vegades acaba ridiculitzada en una estampa com aquella en què l’alcalde ballava sobre el ruòdrom amb en Carlinhos Brown, al ritme de la batucada. I és que, si tenim la cara divertida, per què mostrar la cara menys amable de la ciutat?

Del 15 al 17 de juny, Barcelona ha acollit una nova edició del Sònar, Festival de música electrònica. O potser és underground, tecno o amb segell de disc-jockey? No ho sé, no és la música que m’agrada i per això no hi vaig anar. Això no vol dir, però, que no en patís alguna de les conseqüències lamentables que pot tenir qualsevol acte multitudinari mal conduït.

Dissabte a la matinada sortia d’un sopar a les dues tocades. Ja no hi havia metro, així que vaig agafar l’autobús nocturn. El viatge va ser fluïd i còmode fins que el conductor va fer la parada reglamentària a la Plaça d’Espanya. Curt de sentit comú, l’home, ja que veient la massa humana i convulsa que s’esperava a la vorera, va obrir les portes sense pensar-s’ho. Estúpid! La mole va galopar com a boja inundant l’interior del vehicle. Joves d’estètica skin es barrejaven amb els d’estètica okupa o reagge, no faltaven les rastes ni la roba virolada. Tots ells bramaven com bèsties desbocades que no calia pagar: “Amunt! Avui viatgem gratis!”

Va passar una estona fins que no van haver pujat tots. El conductor del número 179 de la línia N1 va fer com si res i va arrencar. L’autobús bategava ferotgement mentre avançava per la Gran Via de les Corts Catalanes. “He de baixar a la propera”, em vaig dir i vaig polsar el botó vermell d’aturada. Res. El conductor inexpert va fer-ne cas omís i va seguir mentre al meu damunt un noi de cap rapat i indumentària militar es penjava de les barres com un mico de fira. Al meu costat, la que devia ser companya o amiga se’l mirava pesarosa amb uns ulls que no retenien la sorpresa i la por.

Per les seves proclames vaig descobrir que tots anaven al Sònar. Representaven una part del públic que es reuneix en aquestes convocatòries dites “culturals” i em preguntava quina cultura i quins valors acollien les seves testes. També em vaig preguntar què serà d’aquesta gent d’aquí deu anys? I dels que venen?

A la parada propera a Gran Via 2, l’autobús nocturn es va deturar. Els animals, mascles i femelles, en van sortir amb reticències perquè dubtaven que fos aquella la bona. “Ho és”, pensava. “Marxeu d’una vegada i deixeu-nos tranquils als qui treballem i estem cansats i volem arribar a casa per dormir un mínim d’hores abans de fer dos exàmens, que era el cas. Sí, van baixar tots i a l’autobús només vam quedar set persones. Quatre d’elles havien de ser a Mercabarna a les tres, per encetar la jornada laboral. Però aquell dia no van arribar a l’hora.

El conductor es va alçar i ens va anunciar que no seguia, que els sonats del Sònar havien esbotzat la porta del darrera i que en aquelles condicions no estava autoritzat a circular amb passatge. Bona l’hem feta! “D’aquí no ens movem”, li vaig dir. “He pagat el meu bitllet i vosté no ha parat quan li ho he indicat.” El conductor jove i inexpert ens va dir que baixéssim i que esperéssim el proper autobús. “Ah, no. Aquí, en aquest carrer, en aquesta hora, no ens hi quedarem pas. Jo al menys no m’hi quedo. Ens estarem aquí fins que arribi el proper autobús o fins que vosté arrenqui“. Els altres viatgers van explicar que havien d’arribar a la feina però que no hi havia taxis a la zona i era cert.

Després que el conductor pressionés la porta del darrera per tancar-la, va arrencar. El viatge va ser llarg. No sabia que Mercabarna estigués tan lluny, però hi vam arribar a les tres tocades. Va baixar tothom menys jo i llavors el conductor jove i inexpert em va dir que ell acabava allà. “No. Repeteixo que no ha parat on havia de baixar jo i per tant m’espero aquí fins que avanci o vingui el proper autobús”.

La discussió amb el conductor jove i inexpert va anar pujant de to fins que vaig trucar a la Guàrdia Urbana. Em van dir que m’anotés l’hora, el número de línia (179) i la matrícula (B2718ST) per presentar una denúncia a la companyia. Fet això, com que ja era de peus a terra, el conductor jove i inexpert i, ara, més poca-solta, em va recordar que el seu trajecte acabava allà, que m’esperés.

Aleshores vaig treure el meu jo teatral i vaig interpretar el paper del noi de poble que baixa a ciutat i no sap on es troba. Devia sonar molt convincent o bé el conductor jove, inexpert i poca-solta es va acollonir després que truqués als guripes perquè em va fer pujar i va fer el trajecte. De tant en tant, deia que sempre culpàvem els conductors i que si el volia denunciar doncs que ho fes. No em vaig cansar de dir-li que a qui denunciaria seria a la companyia, no a ell, per no prevenir els efectes del Sònar i augmentar la freqüència de pas o engegar una línia especial per al festival. Ara que, ben mirat, potser els vehicles més indicats haurien estat els furgons antidisturbis del mossos que, per una vegada, vaig trobar a faltar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s