Albert Roquer: “Sempre he escrit quan em surt de dins, no quan m’ho imposen”

‘EL MATEIX DILLUNS’ ÉS UN LLIBRE BREU de cinc contes que tenen molt en comú: els personatges i el dia de la setmana que dóna títol a l’obra. Una altra particularitat és que l’autor, Albert Roquer, és infermer, així que…

(P:) D’on et ve aquesta fal·lera d’escriure?

(R:) Tots tenim necessitats d’expressar sentiments, contradiccions, punts de vista diferents, maneres de pensar… i la manera de canalitzar-ho pot ser fent una escultura, pintant… Jo ho faig escrivint. Vaig començar aquesta petita aventura quan estudiava la carrera d’Infermeria. Primer van ser fulls en blanc que omplia per omplir i llençava o guardava en un racó. Després vaig començar a fer relats curts de poques pàgines i de tema lliure i vaig guanyar algun premi (un assaig sobre el diàleg a Cambrils, un altre a Sitges i els premis de Sant Jordi de la Universitat de Vic).

(P:) I et vas anar engrescant.

(R:) Vaig passar una temporada sense ganes d’escriure i l’impulsivitat —característica típica en mi— va desaparèixer lentament. Després va tornar a sorgir, però estava cansat de fer històries curtes, volia fer una cosa una mica més sòlida, i va sorgir “El mateix dilluns”.

(P:) Així de sobte?

(R:) Vaig estudiar Infermeria a Vic i després vaig anar a viure i a treballar a Girona (aquell any vaig començar la Llicenciatura de Psicologia a la UdG). A Girona hi estava molt bé, però tenia la necessitat d’anar a una gran ciutat i cansar-me —o no— de Barcelona. Em van concedir el trasllat d’expedient a la UAB, però aquella època va ser força “liada”. Començava a treballar a l’Hospital del Mar (encara hi treballo), estudiava Psicologia i escrivia el llibre. Feia moltes coses i cap de bé. Estava a classe i pensava com continuar la novel.la i, realment, vaig donar-me compte que preferia “perdre el temps” escrivint que no estant a classe només de cos present. Vaig deixar la carrera i vaig dedicar-me amb cos i ànima a continuar la novel·la. Al cap d’un any la vaig acabar.

(P:) Al llibre, hi descrius llocs i persones. T’imagino amb una llibreta, amunt i avall.

(R:) Tenia un petit bloc on anotava algunes coses, i per exemple, en un dels capítols que descric el metro de Barcelona, la L1, vaig fer de Poe i em vaig asseure tot contemplant el meu voltant. De totes maneres, mai he estat molt metòdic, al contrari, sempre he preferit tenir les idees clares al cap i no faig resums previs; tot surt sobre la marxa.

(P:) Nous projectes?

(R:) Sempre he intentat ser realista i per això, quan vaig acabar El mateix dilluns, vaig telefonar a moltes editorials, unes trenta, dient-los que era un escriptor novell i què havia de fer per enviar-los el manuscrit. Algunes em van dir que els fés arribar una sinopsi, un breu resum, tota la novel.la… i ho vaig fer. Avui per avui, després de tres anys, només onze m’han contestat que els semblava original, però que no entrava dins els seus plans editorials. Així doncs, com que un es pot tornar “tonto” esperant una famosa telefonada, vaig fer-ne una segona.

(P:) La passió d’escriure…

(R:) Anecdòticament, quan em van dir que havia guanyat el [premi] Ramon Juncosa amb El mateix dilluns, havia acabat la segona i portava set pàgines d’una tercera. Suposo que sempre s’ha de lluitar; les coses no són fàcils d’aconseguir. He tingut sort i amb la primera novel·la he guanyat un premi i me l’han publicat, però si no hagués estat així, tenia previst fer-ne una segona, una tercera, una quarta… fins que, a alguna editorial, li agradés el que fés. Sóc un privilegiat; hi ha moltes mans que escriuen i no tots han tingut tanta sort —o si més no, una mica.

(P:) Tu l’has tinguda, doncs?

(R:) Avui per avui, tinc un agent literari que em representa —em fa molta gràcia que em representin… és estrany— i amb ell estic intentant col·locar la segona. I quan puc, quan vull, quan en tinc ganes… escric la tercera. De moment sempre he escrit quan em surt de dins, no quan m’ho imposen i això és fantàstic.

(P:) Ets un privilegiat!

(R:) Escriure no és un hobby; és més que això. Però sóc conscient que és difícil poder viure d’això. De moment, escriure no em dona de menjar, sinó infermeria, però no per això s’ha de deixar d’insistir. La vida dona moltes voltes.

[Article publicat a La Finestra Digital el 24/04/2006]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s