La sense-sang

EN UN HOSPITAL, NO HI HA RES MÉS HIPNÒTIC que el monitor que mostra les constants vitals d’un pacient. La Silvana, que és aquí pel marit, ho sap molt bé. Fa dues hores que seu davant d’aquest pèndol electrònic perquè no és refia que soni l’alarma si en Jaume empitjora. Com una pinta improvisada, li passa les mans pels cabells que semblen fils de seda vermella. Tot i fregar-se la cara amb insistència no aconsegueix esborrar el rastre que la fatiga i el patiment hi deixen dia rere dia.

Igual que el bip-bip persistent del monitor, a dins del cap li repica, des d’anit, una única pregunta: “com pot ser tan monstruosa la meva mestressa?” I té una cosa ben clara: les persones que s’estima encapçalen la llista de prioritats a la vida i si per això ha de perdre la feina, doncs la perd i punt.

El pensament viatja en flashback cap al moment en qüestió. La mateixa sala d’espera, el mateix so ambient i, malauradament, el mateix neguit de saber si els metges podran salvar el ronyó del marit. La trucada que espera de la seva cap, la Fayna, no arriba ni ho farà perquè la Fayna no pensa en res més que en fer calaix amb les seves col·leccions i a les passarel·les. És una dona rica, sumptuosament rica, i avara, molt avara. Per a ella, els treballadors són màquines que no mereixen descans, sense necessitats fisiològiques o monetàries. Ens entenem, oi?

Al final, és la Silvana qui marca el número:

¿Fayna?

¿Sí? —fa la dona amb veu somorta.

Hola. Soy Silvana.

¡Ah! —I emet un sospir que és una barreja d’apatia i falta d’interès.

Aún estoy en el hospital. Mañana puede que operen a Jaume.

Por cierto, mañana podrías arreglártelo para venir. Estará la chica nueva sola y vienen unos proveedores.

La Silvana es queda de pedra. “Però que és sorda?”, pensa. Potser no l’ha sentida bé o potser és que mai no ha tingut escrúpols i ara li veu el llautó. La Silvana acaba de descobrir l’egoïsme i el vessant menys humà d’una dona que sembla no tenir sang a les venes, d’una passivitat que fa pensar en un cadàver vivent. Ben mirat, es diu, sembla que el cor li hagi deixat de bategar.

Perdona, Fayna, pero mañana quizás operen a Jaume y si así es no iré a trabajar. Quiero estar aquí, tener la primera valoración de los médicos. Lo comprendes, ¿verdad?

Bueno, sí. Deja que mire si puede venir Julián.

Final de la trucada. Silenci. La Silvana no entén que com hi pot haver persones que perdin els valors així com així, que  defensin l’ésser-màquina i permetin que cobri els mínims establerts en un conveni laboral escrit pels de la seva índole. Volen un treballador perfecte i que, per tant, sempre ha d’estar de bon humor i no pot demanar la baixa; un ésser menysvalorat que sap per subtileses que no és imprescindible i que el seu lloc el pot ocupar un altre si no s’ajusta als cànons. Però la Silvana també te mancances: li falta la lucidesa per veure que hi ha més oportunitats al món i la valentia per anar a buscar-les.

Advertisements

One response to “La sense-sang

  1. “Però la Silvana també te mancances: li falta la lucidesa per veure que hi ha més oportunitats al món i la valentia per anar a buscar-les.” Quanta raó, Aleix!!!! ;)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s