Giragonses

UN SILENCI INUSUAL EMBOLCALLA LA CIUTAT A MITJANIT, com el silenci que precedeix una gran tempesta. Si fóssim a Amsterdam, a l’hora baixa, el cel adoptaria una coloració plúmbia amb matisos verds i torrats, molt contrastada amb la blavor elèctrica del cantó oposat. Els núvols s’engrandirien en vertical i en horitzontal com una colònia bacteriana en una placa de Petri que s’estén sobre l’agar-agar. I de sobte, en l’instant de prémer el polsador de la càmera per immortalitzar el moment, cauria el gran xàfec de primavera.

El que li va passar, a en Pol, fa uns anys, no passarà aquesta nit. No hi haurà pluja, però sí alguns canvis a la seva vida i a la dels seus amics. Petites subtileses vitals que es van gestant i prenen forma en giragonses inesperades. A vegades, desitjades; d’altres, gens.

—Ja ho tens tot?

—Em sembla que sí.

—Demà, quan arribis, em trucaràs per dir-me que t’has deixat alguna cosa.

—No ho crec. T’asseguro que amb dues maletes i la bossa de mà, en tinc de sobres.

—Nerviós?

—No —s’autoenganya en Pol—. No és la primera vegada que viatjo.

—Ja, però aquest cop no et valdran per a res ni el català ni el castellà; ni tan sols l’anglès! I suposo que deus tenir el francès de batxillerat més que rovellat…

—Una mica, però m’ho prenc com un repte. Aquest màster de fotoperiodisme era un dels meus somnis i a les portes de fer-lo realitat no em tiraré enrere. La beca em va com anell al dit i de l’idioma no me’n vull fer una muntanya. Al contrari, aprofitaré l’estança per perfeccionar-lo.

—Recorda que demà a les deu hem de passar per La Tertúlia.

—Ho tinc present.

—Tu no en saps res, de la festa, d’acord?

—I hi anem perquè t’hi vas deixar les claus del cotxe, correcte?

És una sort que en Pol s’hagi pres tan bé que, al seu germà, se li escapés això de la festa sorpresa. De fet, no se li va escapar. En el fons, en Llorenç voldria que tantes persones pensessin en ell com pensen en el Pol, voldria tenir-hi la mateixa complicitat, saber-se posar a la seva pell, però no és així. Tampoc n’és conscient del tot, perquè gaudeix d’una vida professional i amorosa prou reeixida. Però, d’alguna manera, continua sent el germà mitjà, que ni és el més protegit, com ho va ser en Pol, ni és el màxim protector —paper que va interpretar en Marçal.

Ara, el germà gran tragina a la cuina de La Tertúlia mentre la seva dona treu els gots del rentaplats i els eixuga. A la cafeteria tot està a punt per acomiadar el periodista que marxa a París per estar-s’hi vora els quatre mesos.

—Què et passa?

—Penso. —La Cati s’està immòbil amb un drap de cuina i un got a les mans, la mirada perduda. Ell s’espera a que reprengui el fil—: Pensava que… No ho sé. Que el temps passa i que no passa igual per a tothom.

—Ja.

—Mira el teu germà, per exemple. A la que pot, marxa, viatja, es llença a l’aventura per conèixer gent nova i aprendre més encara. Que pot sol·licitar una beca a París, doncs ho fa i, guaita!, ja la té.

—Qüestió de sort.

—No. Ell la busca. Quan estudiava periodisme va fer mans i mànigues per treballar a la ràdio, al diari… I si calia, sacrificava les vacances per treballar sense cobrar res.

—Diguem que va seguir el joc dels qui tallen el pastís.

—Però, ja ho veus, amb els anys el vent se li gira a favor. S’ho ha guanyat a pols.

—I a on treu cap tot això?

—La teva il·lusió era muntar el teu propi restaurant, oi?

—Exacte.

—I ara tens un bar.

—Això mateix.

—Doncs, no vull que passin els anys perquè un dia mirem enrere i ens preguntem què hauria passat si haguéssim fet el pas.

—Però ara no es bon moment per a demanar un préstec.

—I quan ho serà? Per a tu, mai no és el moment. Sempre trobes alguna pega, alguna excusa, per posar pals a les rodes i posposar projectes. Això del pare de la Cèlia m’ha fet pensar que un cop la mort pica a la porta ja és massa tard. No deixem passar el temps en va!

En Marçal col·loca els tamburets sobre la barra i les cadires damunt les taules, mentre la Cati apaga els llums de la cuina.

—Saps? —afegeix l’home—. Tinc la impressió que hi ha persones que neixen amb la flor al cul i d’altres que, per alguna raó que no comprenc, mai no tenen les coses fàcils.

—Em sembla que hi ha de tot.

—Fixa’t en l’Aina. La veus feliç? Dilluns, va saber que havia d’abandonar casa seva.

—Potser així farà el pas i anirà a viure amb el teu germà.

—En Llorenç? —arrufa el nas—. Que no el coneixes? És massa independent per lligar-se d’aquesta manera. Que l’Aina s’hi estigués uns dies no vol dir que aguanti la convivència definitiva.

—Hauran d’intentar-ho per descobrir-ho.

—Tens raó, però l’Aina porta massa insatisfacció al damunt i em temo que, això, el meu germà no ho sap o no se n’adona. Tenen personalitats ben oposades. A vegades tinc la impressió que som les peces d’una gran partida i que algú s’ho passa bé barrejant-les, movent-les sobre un tauler.

—Apa! No siguis covard. Estàs eludint les teves responsabilitats d’adult.

—No, tampoc és això. Però, de veres, sento com si algú pogués decidir què fer amb les nostres vides. I aquest algú ens pot fer feliços, pot aconseguir que tot rutlli al nostre voltant o, per contra, ens pot fer sortir d’escena d’una bufada.

—Calla —la Cati li posa la mà als llavis—. No m’agrada que diguis aquestes coses. Nosaltres decidim el nostre camí amb el dia a dia.

—I ara em diràs que res està escrit.

—Exacte.

—Potser, tens raó. Potser sí que el que ens ha de passar encara està per escriure, però continuo pensant que la nostra vida s’escriu ara mateix i que hi ha algú al darrere de tot plegat.

—Té! —La Cati plantifica un bloc i un bolígraf davant d’en Marçal.

—Què vols?

—Que hi apuntis els teus somnis perquè no ho faci un altre. Un primer pas…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s