Cubs / El problema de l’habitatge

UN CAFÈ BEN CARREGAT PER UNA NIT DE FEINA. Això és el que et cal si has fet com en Pol, que se n’anava al llit a quarts de cinc. Assegut a la barra, comenta amb el seu cunyat, en Marçal, la proposta del Govern espanyol de fer pisos de protecció oficial més petits encara.

—Si ja n’hi havia de mala qualitat —comenta mentre deixa la tassa—, amb parets que semblen de paper i rajoles que es despengen, ara suma-li la pèrdua d’espai. Cap a on anem?

—Doncs, no és tant mala idea —opina l’altre.

—Això ho dius tu, que vius en una casa de quatre habitacions amb un menjador enorme i una terrassa envejable. Ja m’agradaria sentir-te després de viure una temporadeta en un cubicle d’aquests!

—…

—O mira, encara millor: que hi visquin uns mesos aquests polítics, els que han tingut la genial idea i els que hi donen suport. Sí; que abandonin els habitatges d’alt standing i se n’hi vagin a viure amb tota la família. I llavors, que valorin si guanyem en qualitat de vida.

—Però, no és per a tant —discrepa el germà—. Estem parlant de pisos de lloguer barat per a solters com tu —i li dona uns copets a l’espatlla.

—No te n’enfotis, ara, eh? Llegeix el diari i mira que hi diu: «pisos de 25 a 30 metres quadrats»! Això no és cap evolució. D’aquí a quatre dies tornarem a les coves, d’aquí a un any oblidarem què és el foc.

A la televisió del bar emeten un espai de tertúlia matinal on debaten el mateix tema. Parlen de pisos on els espais de bugaderia i traster seran compartits per a tota la comunitat.

—Au, va! —exclama el jove periodista i espetega el puny contra la barra—. No m’ho puc creure! És el joc dels disbarats; a veure qui la diu més grossa!

—Xxxxxt… —fa l’altre—, abaixa el to que no estem sols.

—Perdona. Però es que no m’imagino compartint una habitació dels mals endreços amb els veïns del primer o els de l’àtic. Uns perquè són uns porcs i els altres —mira el rellotge i s’aixeca—, els altres perquè ocuparien tot l’espai amb fustes i eines per a fer bricolatge. Ja m’agradaria veure la Trujillo en un lloc així!

—Qui?

—La María Antonia Trujillo, la ministra d’Habitatge.

—Ah.

—Bé, me’n vaig. Apunta-m’ho —assenyala el cafè i el plat buit— i demà passem comptes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s