Tres colors

VERD. ENCARA ÉS VERD. Espera! Ara canvia a taronja. El brogit d’un motor que s’acosta. És una moto kawa… Fiuuu! Corre a una velocitat vertiginosa. Encara és taronja. La moto ja hi és i no alenteix la marxa. Vermell. Ja s’ha tornat vermell! Passa de llarg. Cop sec i frenada.

Lluny de semblar la Nova York que mai no dorm, Barcelona somia. La nit l’embolcalla amb cautela i l’activitat diürna s’atura. L’Aina passeja amb el cap cot de camí cap a casa, després d’haver llençat els diners en una pel·lícula de sèrie B que li sembla que es titulava Creep. Només li sembla, perquè tampoc l’havia triat ella, així que ni s’ha fixat en el nom. Ha estat idea d’en Llorenç que volia veure la Franka “en potència”, encara que tampoc ho ha precisat. Però l’Aina no és burra i ho sap. De Frankes, n’hi ha una a cada cantonada, a cada bar, a la feina o al gimnàs, i dir “una” és poc. N’hi ha a grapats i sempre hi ha de competir per superar-les en algun aspecte i mantenir el primer lloc al podi. Mentre camina, sent l’eco de les seves passes i no li agrada. L’atemoreix el silenci i la foscor, perquè s’hi sent desprotegida, enmig de tots dos. Un miol de gat l’alerta encara més.

A l’àtic on viu, en Pol acaba un article que ha de lliurar a l’endemà. Encara que li han segrestat una hora que no li tornaran fins d’aquí a uns mesos, no la troba a faltar. Se sent despert i predisposat a la feina. La nit l’acompanya amb la calma i la fosca que tant li agraden. No se sent res, llevat del vent que mormola en passar pels forats de la persiana. També, a vegades, el soroll d’un vehicle motoritzat trenca l’harmonia del moment, però són faves comptades. «Als mecànics que treuen el silenciador de les motos, una bona multa, i als propietaris, també!», exclama el noi en comptar una de les faves. Els dits saltironegen amb gràcia sobre el teclat fins al punt final que tanca l’article. El periodista somriu satisfet mentre es vincla enrere i estira els braços fent cruixir els ossos.

«Per què està tan estranya», es pregunta en Llorenç a qui encara sobta la resposta de la noia quan li ha dit d’acompanyar-la. L’ha mirat temorosa i ha fet que no sense donar cap altra justificació que la de «vull passejar». Per què? Si només havia pres un parell de copes. Ha estat per això que ha preferit marxar sola? «Molt bé noia, doncs fes la teva, que jo em quedo una estona més», s’ha dit a si mateix havent clissat una paia que tenia aires tropicals. Dos bons aires tropicals i tota la carn als llavis. L’advocada ha marxat, ell ha demanat la darrera copa i la mulateta ja havia trobat pretendent. Així que vint minuts més tard, ha engegat la moto per abandonar el Port Olímpic.

L’Aina fa dos quarts d’hora que camina perquè les dues primeres opcions per tornar a casa li han fallat. Primer, ha rebutjat l’oferta d’en Llorenç d’acompanyar-la en moto; una decisió que ha aixecat polseguera i portarà cua. Després, ha perdut l’autobús nocturn. Els peus li fan mal i les plantes se li han tornat insensibles; ni tant sols sent el pessigolleix de fa una estona. La possibilitat de comprar-se un nou calçat o unes bones plantilles per al descans l’abstreu completament i ni s’adona de l’ambulància que gairebé l’atropella quan creua la via Laietana.

Abans no tanqui l’ordinador, el periodista revisa els missatges de correu electrònic. En té quatre… (Sona una sirena al carrer.) Cinc, sis, set. Llegeix els encapçalaments en diagonal i para atenció en un, escrit en francès. Hi posa «visa pour la image» i això l’omple d’alegria. Ai, quan li ho expliqui al seu germà i sàpiga que tornarà a tenir la casa per ell sol…

Però en Llorenç ara mateix només espera una cosa. La sent distant mentre nota l’asfalt humit i fred sota les seves mans. Les galtes li bullen i li arriba una olor ferruginosa molesta. La reverberació sonora es materialitza en un joc de llums ataronjades que es projecten, fent pampallugues, en totes les direccions. Ell és l’únic que sent l’ambulància. Aicnàlubma, llegeix. La veu com s’apropa, d’esbiaixada perquè té el cap de cantó sobre la cara del noi que, per sort, respira. Li arriben unes veus somortes…

(Què ha passat? No el toqui. Hi ha més ferits?)

…i percep dues figures blanques que se li atansen de pressa i l’aparten del ciclista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s