Confiança

LA PORTA ABATIBLE S’OBRE D’UN COP i la Cèlia surt de la cuina amb el telèfon a la mà i el desfici a la mirada.

—Marçal —exclama amb un trèmol de veu—, ¡el papa se muere!

—Com que es mor? Però que no s’havia estabilitzat?

S’havia estabilitzat, sí. O li havien fet creure, tant és. La qüestió és que s’està morint. Fa temps que està malalt i aguanta com pot. Es pot dir que l’aguanten perquè, si fos per ell, estant com està, ja hauria creuat el riu per lliurar-se de ple a les excel·lències del Regne del Cel. L’home que duia el somriure als llavis, el savi conseller que tenia l’abraçada per a tothom, ara es desfà en laments incomprensibles al llit, lluny d’aquí. Per la tele i la ràdio, s’ha assabentat del cas de Terri Schiavo i ara comprèn quantes vegades s’ha equivocat en sentenciar segons quines decisions, en prejutjar algunes persones. Té la mirada esbiaixada cap al televisor, mentre la ment, a quilòmetres de distància, busca respostes a preguntes eternes. Són les mateixes preguntes que tot ésser humà es formula quan se li fonen els dies. Té la respiració cada vegada més fatigosa, però els metges n’han descartat l’hospitalització. Igualment, ell prefereix morir al seu llit que no al d’una clínica per poder guaitar la plaça des de la finestra fins el darrer dia.

Pero Marçal, ¿lo dice usted de verdad? —la Cèlia se’l mira atònita.

—De veritat, t’ho dic. Ves-hi. Agafa l’avió i planta’t allà.

Debo hacerlo, sí. Y quiero hacerlo, también.

—I què t’ho impedeix? —l’home la mira de fit a fit, curiós, amb les mans a les seves espatlles.

No se si me va a alcanzar la plata, pero voy a ver.

—Si aquest és el problema, no t’has d’amoïnar. En tindràs prou amb una bestreta de dos mesos?

¿Una bes-qué? Ai, Marçal, yo entiendo el catalán, pero hay palabras que se me escapan…

L’amo de «La tertúlia» esclafeix a riure i s’explica:

—Una bestreta, un anticipo. Et va bé si t’avanço el sou dels mesos que venen?

¡Ay, Señor! Es un milagro de Dios, el haberle encontrado. ¡Vaya pedazo de pan!

—Només faltaria, dona! Al cap i a la fi, és el teu pare. Et voldrà al seu costat, i els teus germans i ta mare, també. Au, dona, no em ploris ara! —en Marçal li eixuga els ulls amb els polses i li pren les galtes amb els palmells.

Pero, es que es demasiado bueno. ¿Cómo se puede ser tan generoso? ¿Como me deja ir así, sin más?

—Confio en tu, Cèlia. Sé que faràs el que hagis de fer. Pren-te el temps que et calgui, que aquí les portes seguiran obertes.

—No sé que dir —són les primeres paraules de la Cèlia en català. La dona que tenia vergonya de parlar-lo ha trencat una llança al seu favor.

—No diguis res i corre a fer la maleta, que ja tens un peu a casa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s