Carmel agredolç

COPES QUE VAN I VENEN, crits a dues bandes i una densa capa de fum que no deixa veure el sostre. En Marçal ja hi està acostumat (el seu pare també era amo d’un bar a Camprodon i aleshores no es coneixien tant a fons els efectes perjudicials del tabac i del soroll), però l’Aina, que no sol freqüentar «La tertúlia» a l’horabaixa, ha de fer un esforç per fer sentir-se a si mateixa cada vegada que crida en Marçal. Malgrat l’enrenou de persones, la seva tauleta —la de la finestra del racó— encara era buida quan han entrat, ella i l’home de mitjana edat que l’acompanya. L’ha fet seure amb delicadesa, la mà a l’espatlla i un somriure planyívol als llavis, i s’ha atansat a la barra.

—Aina, bonica! —exclama en Marçal en veure-la. Duu un drap blanc a l’espatlla, la camisa arromangada i mig davantal ben tacat. Els cabells embullats, el front perlat de suor i una respiració impròpia d’un home de trenta-sis anys.

—Hola, maco. —rebufa la noia. En realitat totes les parts del seu cos es posen d’acord per gesticular un altre missatge: «per fi m’atén algú».

—Disculpa’m, però no t’havia vist. No sé que coi passa avui. No són les nou i mira com està el pati. Només ens queda un barril de cervesa i el repartidor sense arribar, la Cèlia se’ns ha cremat…

—Com ha passat? S’ha fet mal? —L’Aina es balanceja cap a la barra fent un gest de preocupació.

—No, no res. Cuinava tres o quatre plats alhora, que és el que solem fer aquí. De veritat t’ho dic, xata, som tres i pararem bojos. He enviat en Miguel a la farmàcia perquè teníem la farmaciola buida. —En Marçal desvia la mirada cap a la taula del fons.— Digues, què us poso?

—Tens entrepans vegetals? —L’home fa que sí amb el cap i ella afegeix—: Doncs, dos d’aquests, una tònica i una cervesa ben freda.

L’amo del local fa una revolada cap a la cuina. Mentre espera, la jove advocada escodrinya bé la cafeteria. És tant diferent de com la veu cada matí. Es pot dir que, gairebé, és ella qui posa el cartell d’obert. La primera clienta del dia, ben puntual, sota l’arcada de pedra. Esmorza un croissant, del qual en deixa les banyes («tenen gust a recremat», va comentar un dia), i el fa passar coll avall amb un cafè americà. A la tarda, el local es manté força quiet fins a les vuit, quarts de nou, quan s’omple d’avis que venen a jugar a cartes, a comentar el darrer fitxatge del Barça o a fer un parell de copetes abans de pujar a casa i trobar-se la taula parada i el sopar llest (les seves dones i ells encara constitueixen famílies del segle passat).

—Escolta, noia —li murmura en Marçal que feia uns minuts que l’observava—. El teu amic fa la cara d’haver vist un fantasma. Què està bé?

—Has vist mai un fantasma? —L’Aina aixeca la mirada, però no el cap, com faria una presa davant del seu depredador. L’home fa que no en silenci—. Jo tampoc, però, a ell, li ha anat de ben poc de no convertir-s’hi.

La dona explica que el seu acompanyant és un «desplaçat», un individu sense casa pròpia, que ha de viure en un hotel amb la seva dona i els dos fills. Cada matí obre els ulls sense saber massa bé on és, desvinculat de tot espai i temps. L’aclapara la incertesa profunda de no saber-se enlloc. Els sons li arriben completament distorsionats, filtrats per la sordina de l’abatiment. Aleshores, comença a estirar-se, a poc a poc. La mà que es desplaça sota el llençol topa contra una cuixa, que acaricia amb tendresa. El sentit del tacte és el primer en enviar senyals coherents que, un cop processats, li permeten configurar la seva realitat. Triga cinc minuts a sortir de l’estat hipnagògic, però sembla que en siguin més. Sap que ha de portar els nens a l’escola i anar a treballar com sempre, però una part de sí mateix vol abandonar la vigília per tornar a enfonsar-se en la son.

Ja dempeus, repassa la cambra d’hotel que mai sentiran com a seva, a pesar d’haver-li donat un aire particular. A les parets, algunes fotos i dibuixos dels nens. Sobre la calaixera, rellotges, braçalets, arracades i una planta que van comprar als dos dies d’estar-s’hi. A les dues mudes de roba amb les quals van arribar, ja se n’hi han afegit tres més. I com ells, més de mil persones.

És el que passa al Carmel, quan s’enfonsa la casa del costat, et fan fora de la teva i et diuen que no hi pots tornar, fins que t’avisin per anar a buscar els trastos. Els veïns que no hi porten massa temps, deixaran una casa per una altra; però els que hi han nascut, han creat família i han deixat dues generacions al barri després de la seva, s’acomiaden de la llar. Però el pitjor ho han viscut els que saben que no podran tornar a casa ni per recollir les seves pertinences. Aquests sí que ho han perdut tot: roba, llibres, records, fotos…

—Ah, les fotos! —sospira l’Aina pensarosa—. Jo em moriria si desapareguessin els meus àlbums de fotos! Necessito saber que en qualsevol moment puc agafar-los i, amb ells a les mans, tornar a reviure la meva història. No és que deixi de tenir un passat sense ells, però em calen per mantenir els records més presents, per tornar a saber que la mare tenia la pell clara i les galtes pigades, o que el pare duia el barret de cantó i la pipa sempre a sobre. L’esvoranc s’ha engolit un edifici però ha desencadenat una pluja de sentiments.

—Però això els polítics no ho veuen.

—No ho volen veure. Qualsevol pot fer l’esforç de posar-se a les sabates d’un altre, encara que li vagin quatre números més grans o més petites. Falta que estiguin disposats a fer-ho. Però sovint semblen més preocupats pel que diran d’ells els mitjans o els altres partits polítics, que pel miler de persones afectades. Si veiessin la mirada del Claudi… Mira-te’l! Ulls esbatanats, perduts i tristos, que busquen alguna cosa més enllà de la finestra sense trobar-hi res.

—El coneixes molt bé a aquest Claudi…

—Vivim al mateix replà.

En Marçal es queda sense paraules. Coneix l’Aina de fa uns mesos, però no en sabia res, de quá visqués al Carmel (s’hi ha estat dos anys i escaig, des que va morir la seva iaia). Per això portaven tants dies sense saber-ne res i en Llorenç preguntava per ella cada dos per tres.

—I llavors —prossegueix en Marçal—, que us han dit?

—Avui m’han confirmat que no hi puc tornar, que l’enderroc és definitiu, però que encara m’he d’estar uns dies més a l’hotel fins que no m’adjudiquin un nou emplaçament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s