Riquesa d’esperit

SI PUGES PER L’AVINGUDA DE PEDRALBES, tombes a mà esquerra per la carretera d’Esplugues, trobaràs una benzinera i, just al costat, la parròquia de Maria Reina. Una gran portalada de ferro, que deu fer uns tres metres alçària, obre el pas cap als jardins de l’església. Lloc de culte i pregària que no amaga opulència. Els parterres més fornits que la majoria de parcs públics i la situació a la part alta de la ciutat converteixen Maria Reina en un temple per a rics que, ben mirat, són els qui la mantenen en peu.

Cada dia hi ha un casament. Un, com a mínim. Amb nombrosos assistents, tots uniformats d’etiqueta, perquè això és el que els diferencia de la resta de mortals. Han de lluir certes marques i saber que en qualsevol moment poden demostrar qui els vesteix. Luis Vuiton, Chanel o Dior només són noms, però ells insisteixen sense explicitar-ho que aquests noms atorguen la classe i la distinció. Qualitats que, lluny de ser materials com creuen, es duen a l’ànima.

El casori del matí ja s’ha acabat. L’aplec de convidats ha seguit la limusina dels nuvis per celebrar el convit i mentre els Mercedes i BMW eren engolits per la ronda de dalt, el capellà i els seus ajudants ja preparaven una segona cerimònia. En Pol camina de pressa escales amunt i enlloc d’entrar a la parròquia, segueix pel camí de pedretes de l’esquerra fins a la part del darrere. Allà hi ha uns barracons que un cop al dia —a les sis de la tarda— es converteixen en menjadors per als desemparats. No fa massa un veí de la zona va finançar-ne l’ampliació i les reformes. Ara la cuina és més gran i s’hi accedeix per unes escales que donen al carrer de Miret i Sans. Persones desinteressades s’ocupen de què el servei rutlli cada dia de l’any, festius inclosos. Uns ofereixen aliments, electrodomèstics o estris de cuina, d’altres s’hi desplacen per cuinar, servir plats i netejar. En Pol és un d’aquests que, de tant en tant, quan té el dia lliure, va a donar un cop de mà. No espera res a canvi, només hi va i prou. Que cal fregar plats, doncs en frega. Que s’han de parar les taules, doncs les para. I com ell, la resta.

A dos quarts de sis de la tarda ja hi ha una filera de vagabunds a l’espera que algú els obri la porta. En Pol acaba d’enllestir l’última taula. Una gerra d’aigua, una panera amb pa tallat i quatre jocs de coberts als quals s’ha tret el ganivet per seguretat. A la cuina, una dona acaba d’escórrer els espaguetis mentre un noi remena la salsa de tomàquet i vigila que les salsitxes no es fregeixin massa.

Quan falten deu minuts per a les sis, comencen a entrar les persones sense recursos que cada dia esperen trobar un plat calent a taula. S’asseuen en ordre i s’esperen pacients —porten vint-i-quatre hores sense menjar, i ja no els ve de cinc minuts. Abans de començar a servir-los la pasta, un home de mitjana edat els dóna la benvinguda i demana silenci per fer una pregària al Senyor. Però, per dins, cadascú dóna gràcies al seu déu, al seu àngel o a la vida, perquè quan hi ha fam no hi ha religió que valgui.

—…el nostre pa de cada dia, doneu-nos-el, Senyor, en el dia d’avui —resa l’home en veu alta.
—Em passeu dos plats? —demana en Pol als de la cuina quan ja arriba l’«amén».
—Escolta, Pol —li murmura amb estranyesa l’Aina que és el primer cop que ve—, n’hi ha cinc que tenen telèfon mòbil…
—Sí. Pensa que molts tenen carrera o estudis, venen de països de l’est i allà treballaven en hospitals, en escoles o als jutjats, com tu. És quan arriben aquí, que es troben que el seu títol universitari no serveix per a res i es posen a treballar on poden, on els deixem.

L’Aina se’ls mira dolguda amb la recança de no poder fer-hi res, ella que és dona de lleis. Com els mirarà a la cara quan els acosti el plat o l’aigua? La Maria li passa dues racions de pasta fumejant i les agafa temorosa. Camina cap a la taula més propera, com si corregués cap perill per allunyar-se de la cuina. Quatre homes barbuts amb la pell assaonada pel sol i les inclemències del temps se la miren amb gratitud. Tres d’ells no perden de vista el plat, però el quart li regala un somriure. El gel ja s’ha trencat.

Als entrants, els segueixen les salsitxes, i l’advocada ja no pensa en res més que en aquella gent. Ha foragitat les seves pors infoses, ha soterrat els prejudicis que tant mal fan a la humanitat, i es lliura de ple a la tasca de voluntària. Aquelles persones —la majoria homes— ho van deixar tot el dia que van creuar la frontera que delimita el seu país. La llar i els amics quedaven enrera, sense saber si es tornarien a veure.

En Pol es mira la filera d’indigents que encara fa cua al carrer. «Dues tongades més i pleguem», pensa i sospira perquè cap d’ells arribi a veure la quantitat d’arròs que llencen més enllà, d’on ve la cridòria de «visca els nuvis».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s