Un any

EL CEL TORNA A LLUIR LA SEVA CARA AMABLE, del mateix blau elèctric que fa dos dies. Ahir, però, es va llevar boirós i plumbi. L’aire emanava una tristesa estranya quan feia un any de la barbàrie de Madrid. Un any de les bombes ferroviàries d’Al Qaida. Un any de la mentida propagada pel Govern d’Aznar —o de la veritat a mitges, que és el mateix.

En Pol, que aleshores treballava com a documentalista a la capital de l’Estat, va viure els dies més intensos que recorda en la seva trajectòria professional i també en el terreny personal. La beca al departament de documentació d’El Periódico l’obligava a treballar vuit hores diàries tot i que, com la majoria de periodistes, les sobrepassava de llarg. «Quan fas la feina que t’agrada —recordava en Pol ahir—, no controles el rellotge; a vegades t’oblidaries de menjar si no fos perquè el teu cos t’ho reclama.» Però l’11 de març de 2004, ni en Pol ni la majoria dels seus companys van aturar-se a fer un mos. El cap de Nacional els va demanar, a ell i als del seu departament, tota la informació relacionada amb atemptats terroristes a gran escala. Van rescatar imatges de la caiguda de les torres bessones de Nova York i dades sobre el terrorisme internacional. El telèfon no va parar de sonar i van rebre trucades de més enllà de les nostres fronteres, en anglès, francès, rus i xinès. Tothom volia documents d’arxiu, però sobretot, imatges.

En quatre dies el Partit Popular va viure la primera premissa de la llei de Murphy i la torrada els va caure pel cantó de la melmelada. Ells, com l’oposició, van intentar passar per víctimes. Llavors, perquè consideraven que les eleccions s’havien manipulat d’una manera flagrant amb els missatges de telefonia mòbil; durant la comissió d’investigació, perquè se’ls havia acusat de mentiders. Un ignominiós joc de pilota que Pilar Manjón va donar per acabat, en retreure als parlamentaris que feien una «política de pati de col·legi» i recordar-nos qui eren les veritables víctimes del terrorisme. Les víctimes van patir l’atemptat i les conseqüències d’un trauma físic o psicològic. Les víctimes són les persones que van morir i els familiars o amics que no van poder acomiadar-se’n.

En Pol va ser víctima indirecta de l’horror de l’11-M perquè hi va perdre dos companys: el pintor amb qui compartia pis de forma temporal i una redactora amb qui havia treballat uns mesos abans. Porta un any intentant esborrar aquells dies de la ment, però no pot. I no pot perquè engega el televisor i no paren d’emetre documentals de llàgrima fàcil i debats monogràfics que no esclareixen res de nou. No pot oblidar perquè sempre se li acosta algú preguntant-li per aquella dolorosa experiència. No pot oblidar perquè tot plegat és massa gros i no pot passar pàgina. Malgrat que no ha parat massa atenció als mitjans de comunicació, ahir tot li recordava Madrid, la Lara i en Julián. La pluja que xipollejava incessant contra el paviment, el so de la sirena d’una ambulància, el murmuri de la gent que esperava creuar al semàfor, les campanades de la catedral.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s